PICASSO I DALÍ ES RETROBEN A SITGES AMB SUNYER I SISQUELLA

Conec una gent que quan arriba l’agost van a veure els que denominen “els amics de cada estiu”. Els van a trobar a Florència, Basilea, Ais de Provença, Viena, Berlin, Sant Petersburg, Montpeller, Berna, Moscú i un reguitzell de ciutats petites i grans – penso en Winterthur o Castres, per exemple. Deixen Roma i Milà per a l’hivern i quan hi ha una ocasió s’escapen per anar-los a visitar a Madrid o a Toledo. Els amics dels estius són gent que dona gust anar seguint, sigui on sigui, als seus llocs de sempre o en alguna aventura col·lectiva. Per exemple, una de les millors va ser la de la Roma en temps de Caravaggio. O la permanent del museu Paul Klee a Berna. O el museu Oskar Reinhart am Römerholz, a Winterthur, perquè conté alguns dels millors quadres d’art modern europeu – Daumier, Van Gogh, Cézanne i les seves pomes… – que es poden contemplar sense les empentes del Museu d’Orsay, gairebé en solitari en ple mes d’agost.

Aquest juliol alguns d’aquests amics es trobaran a Sitges: Picasso i Salvador Dalí es retrobaran amb Joaquim Sunyer, Alfred Sisquella, Angeles Santos, Pere Pruna, Joan Miró i Josep M. de Togores, entre altres. Els Museus de Sitges inauguren una gran exposició sobre els realismes d’entreguerres a Catalunya, aquesta etapa de l’art europeu que ha costat de fer emergir en les col·leccions dels museus públics i que a hores d’ara està perfectament representada als museus alemanys i italians, però no ho està plenament entre nosaltres. La mostra s’ha gestat dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya en un procés que ha estat llarg però sobradament compensat pels resultats obtinguts tant en l’estudi d’aquest període com per la concreció en una exposició que situa els artistes catalans en el context europeu dels realismes d’entreguerres. Els Museus de Sitges han liderat la mostra perquè la producció principal s’ha fet des del Consorci del Patrimoni de Sitges, on s’exposaran una seixantena d’obres procedents de museus públics i col·leccions privades. Els museus d’art de Valls i d’Olot rebran l’exposició, successivament, a partir de la tardor.

El fet que els Museus de Sitges haguessin optat obertament per la figuració a la col·lecció d’art modern entre el Noucentisme i els anys cinquanta del segle XX no n’és aliè. Tampoc no ho és la mostra que el 2014 va comissariar la historiadora de l’art i doctora Mariona Seguranyes, una de les millors especialistes en l’estudi de Salvador Dalí, sobre l’artista Francesc Vayreda, un dels més característics personatges d’aquell període.

Converses, propostes, una recerca aprofundida i un interessant replantejament del període que transcorre entre 1918 i 1936 configuren la tesi de Seguranyes respecte els realismes d’un Picasso, un Sunyer, un Sisquella, un Pruna, o el mateix Salvador Dalí en relació amb la gran figura de Picasso en un moment en què es palesa clarament el seu correlat amb la Nova Objectivitat. El catàleg, amb aportacions de documentació inèdita, constitueix per si sol un element d’estudi a partir d’ara imprescindible. Els que reclamem un discurs i molta més atenció vers aquest important període de l’art català i la seva presència notable als museus públics amb aquesta mostra i el catàleg tindrem arguments més definitius.

Joaquim Sunyer, Elvira i el gat (Sitges, 1918)

No voldria acabar aquest article sense una nota personal. Per recordar la conversa que la Mariona i jo vam tenir un vespre de 2014 a Girona després de la conferència que em va encomanar sobre Francesc Vayreda i l’univers noucentista, la coincidència d’idees i l’admiració que sentia i sento per les seves aportacions a l’art modern del país. D’altra banda, casi al final de la seva recerca, la trobada a París vora el Museu Picasso decidint aspectes essencials sobre l’exposició. I, en tercer lloc, el gran esforç portat a terme pels Museus de Sitges encapçalat pel seu director Pere Izquierdo i pel cap de Col·leccions Ignasi Domènech amb totes les altres persones que hi col·laboren, per fer realitat una exposició amb ambició, aportació de coneixement i voluntat de projecció internacional. Sé que com a espectadora hi disfrutaré des del privilegi que vaig tenir de creure i participar en aquest magnífic projecte en els seus inicis.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.VI.2019

Al vespre d’un 8 de març, amb Angeles Santos

Acabo el vespre del día d’avui, 8 de març, Dia Internacional de les Dones, a la Galeria Àgora de Sitges, recordant la pintora Ángeles Santos. Una de les silenciades, de les ‘sin sombrero’, de les que ‘nadie hablará de nosotras cuando estemos muertas’. Entre els disset i els vint anys va treballar intensament travessant en poc temps la Nova Objectivitat, el Surrealisme i l’Expressionisme.

Galeria Agora (Sitges), 8 de març, amb Ángeles Santos. Fot. Agora

Un món (1928) és la seva gran obra mestra, on va intentar explicar el món tal com el veia i el sentia. S’havia inspirat en uns versos de Juan Ramón Jiménez:

“… ángeles malvas

apagaban las verdes estrellas.

Un cinta tranquila

de suaves violetas

abrazaba amorosa

a la pálida tierra”.

El món és la representació de la construcció i del somni, la visió d’un món interioritzat i oníric, fragmentat, i enllaçat amb un univers on àngels i estels conjuguen els estats de l’ànima. El vers de Jorge Guillén “Los sueños van por la orilla de la sombra” constitueix el correlat d’aquesta introspecció expressada des d’un surrealisme en estat pur. 

Un món (1929). MNCARS, Madrid

La meva relació amb Ángeles Santos ve de lluny. Primerament va ser del veïnatge del carrer, on jo veia una senyora gran, fina i delicada, amb uns ulls blavíssims. Després, de la Galeria Agora on la veia a través dels vidres de la porta i del finestral envoltada de les seves pintures penjades en la blancor de les parets. El 1991 en vaig publicar un primer article i després en van venir més. L’activitat creativa practicada per l’artista des dels anys quaranta en olis, aquarel·les i dibuixos li havia atorgat una certa presència en el medi artístic però va ser gràcies a Àngels Pi, des de la Galeria Agora, que va comptar amb el suport en exclusiva de la galeria. Va ser gràcies a Àngels Pi que Angeles Santos es va situar de nou en el medi artístic en una etapa i una estètica ja ben diferent de la dels seus inicis.

El 1992 Àngels Pi em va fer un encàrrec que va constituir una de les il·lusions més grans que he tingut i una oportunitat única: realitzar la monografia sobre Àngeles Santos. No en tenia cap i va la primera. El llibre va esdevenir un altre mitjà de resituació d’Àngeles Santos i la seva obra en la historiografia de l’art i de la cultura.

Gairebé coincidint amb el temps s’esdevenia la recuperació d’Angeles Santos com a pintora d’avantguarda gràcies també a la irrupció dels estudis de gènere que han fet possible la visibilitat de tantes dones en els medis respectius. Diferents, més distants o més properes, Ángeles Santos, Maruja Mallo, Norah Borges, Olga Sacharof, Maria Blanchard i Remei Varo, han aconseguit situar-se al lloc que els correspon i on haurien hagut de ser presents des del  moment en què van esdevenir artistes emergents.

La foto que m’ha fet Juan Terraza aquest mateix vespre, a l’Àgora.

Aquests han estat alguns dels aspectes que he comentat. En un dia com aquest és important remarcar la importància dels estudis de gènere i trencar la invisibilitat, que és el primer dels sostres de vidre. Per a mi ha estat una nova oportunitat de reivindicar l’obra d’Àngeles Santos. Una artista que des de 1991 m’acompanya i que quan penso en la seva visió del món, d’Un món, m’adono que entre els clarobscurs blavencs de la nit americana hi ha un univers de vida i de misteri obert a totes les percepcions.

ON SÓN LES DONES…? QUATRE IDEES PER AL VUIT DE MARÇ

ess_557

  1. Visibilitat, paritat, quotes. Costen de veure, segons a on. Aquesta és una de les contradiccions de la nostra societat occidental perquè hem guanyat visibilitat social col·lectiva i en diversos àmbits som majoria però en d’altres, som escasses i en proporció minvant. Un dels tòpics és el del medi de la tecnologia. La proximitat del 8 de març amb la celebració a Barcelona del World Mobile Congress ha ocasionat més d’un reportatge. Les dones, més enllà de les hostesses, hi eren en franca desproporció. També estan en franca desproporció als llocs d’alt comandament i representació en medis econòmics, empresarials, institucionals, acadèmics i, segons com, mediàtics – a les tertúlies periodístiques o a les meses de debat d’experts dels mitjans de comunicació … L’exercici de fer el recompte de dones em comporta un cert grau d’irritabilitat perquè, de dones, n’hi ha. Tant o millor preparades que els homes; posem-hi tant. O, a la inversa, si hi ha tants homes mitjanament preparats, per què s’exigeix implícitament que les dones superin la mitjana masculina? El llistó té doble format d’amidament, el sostre de vidre cada cop és més fi però continua essent un topall, i la paritat costa molt d’implementar i massa sovint s’imposa a la baixa. Exemples triats a l’atzar i que esdevenen tòpics del món acadèmic i cultural: l’Acadèmia de Legislació i Jurisprudència de Catalunya, dels trenta membres, només quatre són dones, i no serà perquè no hi hagi dones juristes. On es perd el fil roig? L’Institut d’Estudis Catalans no té cap dona a l’equip de govern, de les seves cinc seccions només una és presidida per una dona i dels cent vint-i-quatre membres numeraris les dones són minoria absoluta, i no és que no hi hagi dones dedicades a la recerca. El Patronat del MNAC, constituït, en bona part, per representació institucional, entre vint-i- cinc membres, cinc dones. La visibilitat es guanya amb presència, i per augmentar la presència femenina cal eliminar els sostres de vidre. La paritat i les quotes s’han manifestat fins les eines més eficaces, més enllà de les bones intencions. Paritat i quotes com a estratègia i necessitat.

 dt.common.streams.StreamServer.cls

  1. Els drets de les dones són drets humans. Quan parlo de visibilitat, paritat, quotes i exercici dels drets tinc ben clar que aquest és un discurs que només escolta i assumeix una part del món. És la part que té reconeguts, si més no en teoria, els drets humans com a principi. Hi ha tota una altra part de món – i no em refereixo a geografies, sinó a societats – per al qual els drets de les dones – a la llibertat, l’educació, la sanitat, la infantesa i l’adolescència, el dret de vot, el treball amb un sou digne, la visibilitat social i institucional… – no són drets humans: no en tenen. Les limitacions a que estan sotmeses són una realitat amarga i punyent. Ha costat molt arribar a l’estadi actual i és bo recordar tots els esforços que ens han conduït a una situació que, segons des d’on es miri, fins i tot sembla privilegiada quan només és, simplement, la de l’assoliment i la pràctica de la igualtat. Per això vull recordar, una vegada més, que els drets de les dones són drets humans i que el seu abast és universal encara que hi ha països i actituds que no els admeten i gent que quan se’n parla miren a l’altra banda.

 1507-1

  1. Dones interessants. Pels volts del vuit de març proliferen llibres sobre les dones. Tinc especial preferència per les biografies. Enguany m’he llençat a la lectura de “La pasión de ser mujer” d’Eugènia Tusquets i Susanna Frouchtmann, on trobo des de Maria Callas a Emilia Pardo Bazán, i de Mercè Rodoreda a Raquel Meller… Espero amb candeletes “Las sinsombrero”, de Tània Balló, on entre altres hi surt la meva estimada Angeles Santos, i el llibre que en Julià Guillamon ha publicat sobre la Rosa M. Arquimbau, una dona dels anys trenta que s’ho emportava tot… i que ens donarà sorpreses.

 

  1. Les dones de Ramon Casas. Enguany se’n parlarà molt. Però avui demano un moment d’atenció per al conjunt de rajoles sobre “Els adelantos del segle XX”, al Museu de Maricel, on surten dones en bicicleta, cosint a màquina, fent de telefonistes i de telegrafistes. El 1901 semblaven professions de futur… No tot eren burgeses ni xules amb mocador al cap i manton de Manila. Potser també ens donarà sorpreses, Ramon Casas, si el sabem rellegir amb ulls de segle XXI.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 4.III.2016

MEMÒRIA DE WALTER BENJAMIN MIRANT UNA MAR FOSCA

Cementiri de Portbou, Memorial Walter Benjamin, de Dani Karavan. Fot. Miquel Ruiz Avilés.
Cementiri de Portbou, Memorial Walter Benjamin, de Dani Karavan. Fot. Miquel Ruiz Avilés.

Era, prou bé que jo ho sabia, l’últim viatge

sobre onades de llum ens perseguia el vent…”

Walter Benjamin, Sonet 49

 

Portbou és un paisatge d’ombres. Portbou és el jardí de la infantesa, paradís perdut pels anys i recuperat per la memòria d’Àngeles i Rafael Santos Torroella, la fotografia en blanc i negre que acompanya el poema d’en Rafael dedicat a la seva germana.

Àngeles i Rafael Santos Torroella, al jardí de la casa familiar de Portbou, 1916.
Àngeles i Rafael Santos Torroella, al jardí de la casa familiar de Portbou, 1916.

Portbou és una carretera de contínua zigazaga que travessa el poble de turó en turó, de revolt en revolt. Portbou és el confí marcat per una estació omnipresent i buida en blanc i negre. Portbou és un paisatge d’ombres perquè és un lloc de memòria definitivament consagrat per la ruta dels exilis, per la història de tantes vides trencades dels que fugien deixant enrere “mitja vida condormida”, que escriví Joan Oliver. Per a molts va ser exili; per a Walter Benjamin, la mort; per a tots els que hi han construït mitologies personals i col·lectives, un lloc on la memòria és viva i punyent. Walter Benjamin, jueu, filòsof, escriptor i fugitiu encarna la imatge de l’intel·lectual europeu del segle vint en el seu estat més simbòlic i més intens. La maleta que portava quan va arribar a Portbou aquella tarda de setembre i que va desaparèixer amb el seu contingut s’ha convertit en metàfora de múltiples significats.

Pocs indrets hi deu haver amb un poder d’evocació i de commoció tan intens – (què puc esperar si no commoure’t? escrivia Wordsworth parlant del sentit de la poesia) – com Portbou, darrer passatge de Walter Benjamin. Jueu, escriptor, filòsof, una ment brillant oberta i transmissora de modernitat amb una vida on les dificultats de tota mena li guanyaven la partida, de ciutat en ciutat i d’exili en exili. Fugia de la barbàrie, de la persecució i del totalitarisme nazi i va intentar continuar fugint fins el darrer moment. Un home malalt del cor, quaranta-vuit anys, travessa la línia fronterera muntanyes amunt des de la França invadida a l’Espanya ferida de guerra per tal d’aconseguir algun vaixell rumb a una Amèrica llunyana on refer el tros vida que li restava. No hi va ser a temps. Quan va arribar a Portbou, a l’estació, a la comissaria, no el deixaren passar; havia de fer nit per ser retornar l’endemà cap a França on, segurament, l’esperava el pitjor. Benjamin va posar fi a la seva vida la nit del 25 de setembre fa justament setanta-cinc anys. Llevat dels amics fidels que en van conservar els escrits i la memòria la seva recepció va ser relativament tardana; la troballa de l’obra manuscrita que havia confiat al seu amic Georges Bataille pocs dies abans d’abandonar París va ser localitzada el 1981 a la Bibliothèque Nationale va impulsar una nova i més gran percepció de la seva contribució a la modernitat amb la seva publicació, Passagenwerke, el recull de materials que des de 1927 amb què elaborava del que havia de ser la seva inconclusa obra pòstum.

Walter Benjamin a la Bibliothèque Nationale de Paris, treballant en Passagenwerke.
Walter Benjamin a la Bibliothèque Nationale de Paris, treballant en Passagenwerke.

Quan el 1940 la filòsofa Hanna Arendt, cosina de Benjamin, va viatjar a Portbou per visitar la seva tomba es va trobar que no n’hi havia cap senyal; va anar a raure a la fossa comuna. Igual com Mozart al cementiri vell de Viena, una tomba buida i un àngel que plora. El memorial Walter Benjamin construït vora el cementiri de Portbou per l’artista israelià Dani Karavan és un equivalent: la buidor del passatge que dóna a mar, el descens cap a l’interior de si mateix, la reflexió i la contemplació dels paisatges-passatges de l’escriptor filòsof. Mai un monument que no ho és, un espai de memòria, m’ha impressionat tant. Lisa Fittko, la guia que va conduir Benjamin fins a Portbou muntanyes amunt quan es van trobar a les envistes del poble recorda a les seves memòries que mai no havia vist una mar d’un color blau tan fosc.

Memorial Walter Benjamin, per Dani Karavan (1994).
Memorial Walter Benjamin, per Dani Karavan (1994).

Benjamin també era poeta. Entre 1915 i 1925 va escriure una cinquantena llarga de sonets dedicats a la memòria de Freidrich C. Heinle, un poeta amic de joventut i la seva companya que s’havien suïcidat als primers temps de la Gran Guerra, desesperats pel que succeïa i el que havia de venir. El sonet 49 s’inicia en la certesa del darrer viatge, evocant els efectes del vent i la llum sobre la mar. El memorial de Karavan arrela en aquesta imatge. Qui sap si Walter Benjamin també va trobar que la mar de Portbou era d’un profund blau fosc.