MEDITERRANEITATS. Sobre la poesia de Tahar Ben Jelloun

“Viure: habitar la claror de la infantesa
Resistir: no doblegar-se mai al dolor del món”
Tahar Ben Jelloun

Fa uns anys la mediterraneïtat era un trènding tòpic. Va ser una moda literària i estètica. Una mirada als orígens d’una determinada part d’Europa, sovint només des de la riba nord. Mar blava, sorra fina, palmeres, algun veler o barca de vela llatina, el reflex de tots els blaus, el paradís dels déus, el bressol de les civilitzacions i el llarg etcètera dels tòpics que ens han configurat com a paisatge i civilització. Uns tòpics que viuen, s’extingeixen, canvien i es tornen a formular amb el pas de les dècades i de les generacions. La Mediterrània dels anys vuitanta del segle passat va ser una regió geopolítica d’atenció focalitzada des de de la UE fins que va caure el mur i llavors el focus d’interès van ser els antics països de l’Est. Als anys noranta,  la guerra dels Balcans esclatava després d’una fictícia federació de països, de pobles i religions sota una dictadura de cara amable si es comparava amb l’altre costat del teló d’acer. La Mediterraneïtat dels països balcànics i de la costa Dàlmata també va esclatar en un drama humà que ha estat molt difícil de superar. 

La Mediterrània, riba sud. Platja vora Tànger

Amb el canvi de segle la conflictivitat global ha canviat la geopolítica de la Mediterrània. Va arribar una primavera d’incerta glòria que no va fer estiu. Els conflictes s’han estés i s’han agreujat. Les migracions fugint de la guerra i de la misèria han fet cap a la costa de la riba sud i  l’antic Mare Nostrum ha esdevingut el Mare Mortum. No puc imaginar l’escenari idíl·lic de les illes gregues sense una enorme recança pel drama que ha ocasionat la seva transformació en camps de refugiats sovint sense esperança. La realitat esborra la bellesa, fa oblida els mites, entela els paisatges i costa retornar als clàssics que narren la vida dels déus dels orígens. Però els escriptors ens recorden que juntament amb l’aparença de la calma rau el conflicte permanent que impregna la seva obra. La Mediterrània també és això. 

Tahar Ben Jelloun (2020). Copyright DR

Aquests dies tradueixo alguns poemes d’un escriptor i pintor marroquí resident a França, escriptor francòfon molt més conegut per les novel·les i assaigs que per la seva poesia. Tahar Ben Jelloun (Fes, Marroc,1944), un dels escriptors adscrits a la mediterraneïtat per la seva obra i per tot el que aquest àmbit significa i evoca, va començar escrivint poesia el 1966 en un camp disciplinari per castigar els joves estudiants que un any abans s’havien revoltat contra el règim. Uns poemes, diu, dictats per la còlera, per la necessitat de revolta contra la injustícia i l’opressió, contra la mentida i la traïció. Quan va aplegar el volum d’obra poètica publicada entre 1966 i 1995 declarava que sempre cal tornar a la poesia per silenciar el soroll de la il·lusió i la desesperació, per ser en l’essència sense noses… 

Vista de Tànger

Tradueixo els poemes escrits a Tànger, una de les seves ciutats, i escenari d’una narració corprenedora, Dies de silenci a Tànger, un correlat del sentit sensual, tendre, lluminós i vital de la seva poesia. Una literatura que encarna, com d’altres, una Mediterrània canviant i permanent, una manera de viure i de sentir, àmplia i complexa, intimista i coral. Retorno sovint a Ben Jelloun perquè m’agrada la seva poesia, perquè que condensa la seva mirada sobre la vida i els éssers, sobre les arts i els artistes – Matisse, Delacroix, Giacometti… Perquè és dels escriptors que creu en en la necessitat permanent de la poesia en qualsevol circumstància, ell que ve d’una geografia que en la seva amplitud viu el drama dels éssers i la glòria de la llum: “La poesia és el que més necessitem en aquest moment. La poesia és el que salvarà el món”, afirma, perquè és el que permet descobrir el millor que hi ha dels éssers. Fins i tot aquests dies de mort massificada en la soledat confinada dels hospitals.

J’écris sur la douleur du monde et je peins la lumière qui nous manque.” Paraula de poeta.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 8.05.2020. El quadre de la capçalera és obra de Tahar Ben Jelloun i es titula “Barcelona”. El del tapís no porta títol. Les fotografies procedeixen d’internet i se cita autoria i copyrigh si hi consta.

Il porto sepolto / El port soterrat, de Giuseppe Ungaretti

Aquests dies que el vent i la mar s’ho emporten tot he pensat en el poema ‘ Il porto sepolto / El port soterrat’ (1916) del poeta italià Giuseppe Ungaretti i n’he fet una versió en català.

El port soterrat, de Giuseppe Ungaretti

El poeta hi arriba

I després retorna a la claror amb els seus cants

I els escampa

D’aquest poema

Em resta

El no res

d’un secret infinit

Il porto sepolto, de Giuseppe Ungaretti

Vi arriva il poeta

E poi torna alla luce con i suoi canti

E li disperde

Di questa poesia

Mi resta

Quel nulla

Di inesauribile segreto

LENINGRAD, 1944

                                                                  Per a Elena Zernova, de Sant Petersburg

Sempre n’he dit Sant Petersburg i era la ciutat somniada. Fins que un mes de març vaig anar a raure vora el riu glaçat, amb el Palau d’Hivern al fons, lluminós i màgic i  imponent. Hi vaig arribar amb els ulls tancats fins que Elena Z.  em va dir que ara ja pots mirar. Així com Mercè Rodoreda escriu que hi ha gent que amb un record en tenen per a tota la vida, la primera visió de Sant Petersburg, gris i glaçada, va ser la visió de la bellesa en estat pur. 

Vista del Palau d’Hivern amb el Neva glaçat. Fot. Frèia Berg (2011)

Ho he recordat avui, diumenge vint-i-set de gener, quan he vist que es complien els setanta-cinc anys de l’aixecament del setge de la ciutat encerclada per l’exèrcit alemany. Del vuit d’octubre de 1941 al vint-i-set de gener de 1944 van transcórrer dos anys, quatre mesos i dinou dies de guerra, privacions, fred, malalties i d’una fam còsmica. Els alemanys? responia Anna Akhmàtova quan arribà evacuada a Taixkent – I els parlava de la gent que menjava desesperadament gossos i gats per poder sobreviure entre tota mena de privacions. Famílies senceres van morir de gana. L’enemic eren la fam i el fred. L’exèrcit enemic també, és clar, bombardejant la ciutat sense parar. De tres milions d’habitants en van morir la meitat.  La mare d’Elena Zernova , com tants altres, havia subsistit amb una racció de cent vint-i-cinc grams de pa per tot el dia; no hi havia res més.

El setge de Leningrad va marcar un dels capítols més dolorosos de la II Guerra Mundial. Entre tanta misèria i clarobscurs que provoquen les guerres, es van produir capítols de creativitat i de lirisme inigualables. En destaco dos. L’un, la Setena simfoniade Xostàkovitx, titulada Leningrad, i dedicada a la ciutat que va suportar el setge. L’autor la va iniciar a la ciutat i la va acabar a Samara, on havia estat evacuat i on es va estrenar el 1942. Considerada per alguns una obra de mera propaganda soviètica, d’altres hi veuen una crítica al sistema i, per extensió, al totalitarisme. El fet és que durant la guerra  va esdevenir un dels símbols antifeixistes i va ser llargament interpretada resultant una de les peces més característiques de la música russa del segle XX.

Karl Eliasberg dirigint la Sinfonía núm. 7, de Leningrat, de Xostàkovitx l’agost de 1942.

Anna Akhmàtova havia escrit que no hi ha al món un poder més temut i terrible que la paraula profètica del poeta. Evacuada de Leningrad el novembre de 1941 i traslladada a Taixkent, no va retornar a la capital del Nord fins el juny de 1944, passant per un exili que li va canviar la vida. Oracle i elegia, Akhmàtova va dedicar a la seva estimada ciutat un conjunt de poemes corprenedors, on no hi manquen les tonalitats pròpies de la poesia de guerra, una èpica empeltada de  pietat.  

La poeta Anna Akhmàtova els anys quaranta

Són poemes que avui configuren un memorial líric que  li van valer la condecoració sobre la Defensa de Leningrad. Per bé que el llibre Poema sense heroi i els dispersos que apleguen les obres completes configuren una extensa suite, el Llibre Setè de la poeta el conté els més característics, aplegats amb el títol genèric de “El vent de la guerra”. Els dos dels que n’he fer la versió catalana són un exemple i un reconeixement a qui es va erigir en la veu de totes les víctimes que van patir setge, bombardeigs, privacions de tota mena.

(4)

Els ocells de la mort són al zenit

Qui salvarà Leningrad? 

Està ben quieta, respira

i encara viu, mentre tot ho sent:

Com al fons de la mar Bàltica

els seus fills gemeguen mentre dormen,

com des de la fondària se sent el crit de: “Pa”!

que arriba fins el firmament…

Però aquesta terra ferma no té pietat.

I des de totes les finestres a l’aguait – la mort.

(5) CORATGE

Sabem què aguanta dret ara mateix

i què passa en aquest moment.

L’hora del coratge ens repica als rellotges

i el valor no ens abandonarà.

No ens fa cap por la tempesta de plom,

ni ens acovardem per manca de refugi.

I et defensarem, llengua russa,

poderosa i gran paraula russa!

Et lliurarem a la nostra canalla

pura, lliure i rescatada del captiveri

per sempre més!

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 1 de febrero 2019

PERSPECTIVA NEVSKY

PERSPECTIVA NEVSKY

img_3693
Immediacions de Sant Petersburg (2016), Fot. Frèia Berg

Cada ciutat té la seva estació, la que la converteix en més autèntica. La de Sant Petersburg és, sense cap dubte, l’hivern. O, més ben dit, el pas de la tardor a l’hivern. Ho va escriure la poeta Anna Akhmàtova:

 “ – M’oblides aquest dies de novembre?

Als canals propers el Neva és una llenca encesa.

Una ajustada indumentària de tardor”.

El Neva, reflecteix tot l’or vell, el roig gastat de l’estiu als arbres. Alguns, en plena nuesa, entreteixeixen el decorat gris que s’estén sense límits pel cel de la ciutat. Hi he arribat al caient de la tarda i m’ha sobtat la gespa dels afores enfarinada per les primeres neus. Encara no acaben d’agafar.

img_3677
Pulkovo (2016), Fot. Frèia Berg

La primera vegada que hi vaig venir n’hi  havia més d’un pam, de neu, i en alguns llocs on la pala de les enretirades no havia arribat n’hi havia mig metre. No és gran cosa, em deien. A l’avinguda Nevski de tan en tant sentia el soroll dels terrossos que s’escolaven els canalons del desguàs, parets avall. L’Elena Zernova m’havia vingut a cercar i em feia pujar al cotxe: – tanca els ulls i no diguis res. Vam recorre uns quants centenars de metres, jo amb els ulls tancats, fins que el cotxe es va aturar. – Ara ja pots mirar, surt. Al meu davant s’estenia el Neva tan ample i majestuós com una mar glaçada i, al fons, brillava la claror del Palau d’Hivern. Els canals s’endinsaven pels carrers, talment camins blancs. Tot clar sota un cel gris. És el color de l’hivern a Sant Petersburg. De fred, ni en sentia. Vaig estar estona sense dir res perquè l’esguard tot ho abastava Diu que el que mai no s’oblida és la primera mirada, en perspectiva, a les ciutats perquè cadascuna esdevé la icona que la singularitza a la mirada, al pensament i al record.

També hi ha ciutats associades a l’imaginari musical. Sant Petersburg, que és ciutat literària i musical com poques, compta amb un repertori musical extens i significat. Més enllà de la música de ballet de Txaikowski – El llac dels cignes, La bella dorment… – em quedo amb dues composicions de segle vint. L’una, la Simfonia núm. 7 de Xostakóvitx, la simfonia de Leningrad – el nom de la ciutat que li van donar els sòviets. Xostakóvitx la va acabar el desembre de 1941, l’any que va començar el setge que va acabar tres anys més llarg de la història, el gener de 1944.

Considerada actualment com una obra musical en contra de tota mena de totalitarismes, el seu autor va comentar que la va escriure per a la ciutat que Stalin va destruir i que Hitler va rematar. Dels tres  milions d’habitants en van quedar set-cents mil, dels que tres-cents mil eren soldats.

L’altra cara de la moneda musical és la Prospettiva Nevski de l’italià Franco Battiato, una cançó generacional on l’autor hi aboca una lírica tendra i generacional basada en el conte homònim de Nikolai Gògol que forma part del recull Contes de Sant Petersburg. La visió de Battiato és la del passavolant que hi sent la presència d’Eisenstein, Nijinski o Stravinsky, tres grans noms del segle vint de Rússia, en la seva recerca de l’alba en la nit.

Torno al gris del migida i de la tarda, a zero graus.

img_3726
El Palau d’Hivern, seu del Museu de L’Hermitage (2016). Fot. Frèia Berg

M’esperen la vista del Palau d’Hivern, els quadres de L’Hermitage, la vista de l’aigua lenta de la Moinka i la Fontanka, els versos d’Akhmàtova i el passeig per l’avinguda Nevski on no trobaré Battiato però sí tota la intensitat del que la seva cançó condensa.

 

TU (un poema de Nazim Hikmet)

images

Tu ets un camp,

      jo sóc el tractor.

Tu ets els papers,

      jo sóc la màquina d’escriure.

Muller meva, mare del meu fill,

ets una cançó –

       i jo sóc la guitarra.

Quan fa calor, el lent del sud porta la nit humida –

      tu ets la dona caminant vora l’aigua

      que esguarda entre besllums.

Jo sóc aigua,

      tu te n’abeures.

Sóc el passavolant de carretera,

      tu ets qui obre la finestra

             i em fas senyals.

Tu ets la Xina,

      jo sóc l’exèrcit Mao Zedong.

Tu ets una noia filipina de catorze anys,

      jo et salvo de l’engrapada d’un mariner americà.

Tu ets un poble de muntanya

      a Anatòlia,

tu ets la meva ciutat,

      la més bella i la mes malhaurada.

Tu ets un plor que demana ajuda – vull dir, ets el meu país;

      les passes que corren vers tu són les meves.

 

Nazim Hikmet va néixer un quinze de gener a Tessalònica, quan aquesta ciutat formava part de l’imperi otomà. Avui, quinze de gener de 2016, m’ha agradat fer la versió catalana d’aquest poema, que és un dels primers que en vaig llegir.

 

SANT JERONI, EL LLEÓ I ELS TRADUCTORS

323110_58b245b4e8

Quan vaig a veure museus on hi ha col·leccions d’art antic, sempre acabo buscant-hi un sant Jeroni. És una iconografia que m’agrada perquè sant Jeroni sempre va acompanyat per un lleó que ensenya la poteta i li fa companyia. I és que un dels mèrits del sant eremita i gran traductor va ser guarir la pobra fera que havia trobat a la vora del riu Jordà amb una gran espina clavada a la pota. De resultes de la curació la bestiola, agraïda, es va quedar al seu costat i mai més no l’abandonà i va esdevenir un espectador privilegiat de la gran feinada de sant Jeroni traduïnt la Bíblia al llatí. Per això quan els artistes de tots els temps l’han representat com a eremita no s’han oblidat de lleó i, sovint, es veu el sant agafant-li la poteta mentre que l’animaló mig somriu entre encara adolorit i content, agraït i amb cara de bona persona.

Andrea Mantegna, Sant Jeroni al desert.
Andrea Mantegna, Sant Jeroni al desert. El lleó, al seu costat mig amagat…

Aquest trenta de setembre, Dia Internacional de la Traducció, rebo una carta electrònica de la Maria Bohigas amb un lleó preciós donant la poteta a sant Jeroni, una reflexió sobre la riquesa de les variants de la traducció i la notícia de l’aparició tal dia com avui de la darrera novel·la de Lluís Maria Todó, traductor d’ofici i escriptor, en la que “La interpretació com a estil de vida i el malentès com a condició” en constitueixen el nucli i rerefons.

Roger van der Veyden, Sant Jeroni i el lleó.
Roger van der Veyden, Sant Jeroni i el lleó.

Al llarg d’aquest trenta de setembre hi ha hagut diverses activitats i accions per recordar a la societat que la traducció és un pont que uneix llengües, civilitzacions, països i cultures. Els traductors tenen fama de ser els professionals més mal pagats del negoci editorial – negoci per a uns i supervivència per a altres – però en canvi són una part indispensable de l’engranatge. Els entrebancs de la seva feina són un lloc comú tan habitual que una de les celebracions d’avui ha estat la d’una sessió a manera de teràpia de grup convocada amb el lema “Jo sóc traductor i no me’n planyo però…”, en la qual han explicat les experiències més destacades, per bé i per mal, de la seva carrera. Els que ens agrada llegir de tot i de tot arreu no els agrairem mai prou l’esforç i les ganes que hi posen.

Traduir és un exercici de repte i creativitat perquè es tracta de fer parlar en la respectiva llengua algú que s’expressa en un altre llenguatge. És acordar dues visions del món perquè cada idioma té el seu propi univers de referents. Per això de vegades és difícil trobar l’encaix de maneres de dir – allò de ‘llogar-hi cadires’ o ‘escampar la boira’, fer-se’n creus’ o ‘tocar vores’… En prosa no és fàcil i en poesia tampoc. La poeta i traductora Montserrat Abelló, que ens va atorgar el gran privilegi de oferir-nos l’obra de les millors poetes anglosaxones del segle vint en català, aconsellava de ser el més fidels possibles a la dicció de cadascú. El secret és que ella coneixia tan profundament la llengua pròpia que trobava el recurs exacte per a tota mena d’expressions. Els que hem traduït poesia alguna vegada sabem que, a més de conèixer la llengua original dels textos, hem de conèixer ben a fons la llengua a la que traduïm.

Montserrat Abelló, poeta i traductora. Fot. Quim Curbet.
Montserrat Abelló, poeta i traductora. Fot. Quim Curbet.

Seguint el consell de Montserrat Abelló fa un temps vaig decidir-me a elaborar la versió catalana dels versos del poeta italià Umberto Saba (1883-1957). Jueu, ciutadà de Trieste, llibreter, va parlar com pocs de la condició humana des d’una Mediterrània atemporal entre mitologies, exilis i records. Un dels seus poemes, “Lavoro / Feina”, podria ben bé ser la metàfora de la feina del traductor: celebrem-la en la seva lectura.

FEINA

Un temps

la meva vida era fàcil. La terra

em donava flors i fruita en abundància.

Ara llauro una terra seca i dura.

La pala topa amb pedres, amb males herbes. Haig de cavar

fondo, com qui cerca un tresor.

 

 

Passegiata romana

El triomf de Galatea, pintura al fresc de Rafael Sanzio a la Vil·la Farnesina, Roma. Fot. Frèia Berg, 2015
El triomf de Galatea, pintura al fresc de Rafael Sanzio a la Vil·la Farnesina, Roma. Fot. Frèia Berg, 2015

«Avevo Roma e la felicità»

Umberto Saba

La Fontana de Trevi «in restauro», les llambordes distants més d’un centímetre l’una de l’altra en un paviment plagat de sots, la Piazza Navona sense les parades dels artesans de les figures de pessebre, més venda ambulant (també n’hi ha…) que en anys anteriors, les parets més escrostonades que mai… però Roma continua ostentant l’esplendor i l’atractiu de la seva bellesa eterna en tots els seus escenaris.

Via della Pace, Roma. Fot. Frèia Berg, 2015
Via della Pace, Roma. Fot. Frèia Berg, 2015

Amb el temps hi ha qui s’acostuma a una rutina i a l’ordenació dels paisatges que ha fet seus, seguint de lluny aquell sonet de Quevedo sobre la permanència del que aparentment fuig i el passar avall del que sembla que hagi de romandre per sempre («Oh Roma, en tu grandeza y hermosura, / huyò lo que era firme y solamente / lo fugitivo permanece y dura!.» I és que nosaltres també som les ciutats i els paisatges que incorporem a les nostres biografies. Aquest Cap d’Any Roma ha estat, una vegada més, la llum del crepuscle al Lungotevere, el cel enfredorit i resplendent dels migdies, tots els colors de l’ocre al rosat de les parets i els murs, l’escalinata de la Piazza d’Espagna, la remor de les fonts de la Piazza Navona, les ruïnes vivents de la Piazza di Pietra, la bonhomia de l’interior del Caffè della Pace (també amenaçat per qüestions urbanes), els pins alts al crepuscle dels jardins de la Vil·la Borghese. No em sabria imaginar Roma sense aquestes imatges contemplades fins a la sacietat i sempre novament captivadores.

Els colors de Roma a les parets escrostonades vora el Panteó. Fot. Frèia Berg, 2015.
Els colors de Roma a les parets escrostonades vora el Panteó. Fot. Frèia Berg, 2015.

Com tampoc sense d’altres. Però no és cosa de fer-ne l’inventari sinó d’expressar la manera de fer nostra una ciutat tan magnífica com immensa en la seva mil·lenaria fragmentació, d’intentar arribar al moll de l’ós d’una ciutat narrada des de fa més de dos mil anys per tota mena de cronistes. Roma ha estat i és un dels eixos pels que ha transcorregut la cultura euoropea i congria una determinada visió d’Europa. Del segle actual estant, Roma apareix com un conglomerat que integra ruïnes, esplendor, neorrealisme, decadència, religiositat, turisme massificat, indrets d’aparença atemporal i, per tant, eterna. En la visió del visitant conviuen la Roma del Quo Vadis amb la Città aperta de Rosellini, la del passeig en vespa d’Audrey Hepburn i Gregory Peck en plenes Vaccanze romane amb la del bany d’Anita Ekberg a la Fontana de Trevi sota l’esguard àvid d’un impagable Marcello Mastroianni i amb la decadència omnipresent de La grande bellezza, perquè una ciutat també és la seva imatge amplificada i multiplicada a la gran pantalla gràcies a l’ull i al cervell dels grans cineastes del segle que ens han ensenyat una altra manera de veure el món.

La versió d'Atalanta i Hipòmenes, de Guido Reni, conservada al Museu de Capodimonte, Nàpols. Forma part de l'exposició Da Guercino al Caravaggio, Palazzo Barberini, Roma, 2015. Fot. Frèia Berg, 2015
La versió d’Atalanta i Hipòmenes, de Guido Reni, conservada al Museu de Capodimonte, Nàpols. Forma part de l’exposició Da Guercino al Caravaggio, Palazzo Barberini, Roma, 2015. Fot. Frèia Berg, 2015

Tantes imatges que, fins i tot, es poden concretar en una frase. Millor dit: en un vers. L’he trobat en un poema d’Umberto Saba titulat «Agraïment» i que forma part del recull Mediterrànies (1946), -un conjunt de poemes que vaig traduint a manera d’exercici de retroalimentació. La primera estrofa és l’evocació d’un temps ocasional viscut a Roma i la posterior estabilització a Milà; passat i present que, tot i el to autobiogràfic dels poemes, ofereixen la lectura del que suposen el viatge – o l’estada ocasional – i el retorn a l’estat de permanència. El que Saba ens desvetlla és que la creativitat emergia d’un doble estat de gràcia. Avevo Roma e la felicità és el vers que encapçala el poema i també aquest article perquè passejar per la ciutat eterna és una manera de ser feliç.

Fa un any, per aquest temps, vivia a Roma.

Tenia Roma i la felicitat.

L’una la gaudia plenament i l’altra

la callava per malastrugança.

Però tot

em feia feliç en tot moment:

i el meu pensament era el d’un deu creador.

 

Milà nevada és més tristoia,

potser més bella. Han passat moltes coses

que encara en mi perviuen,

en aquesta humana ciutat adolorida.

M’acull la calidesa de la cuina; algú proper

retrobat i perdut, alça l’esguard

dels quaderns difícils i la veu.

Veu les flors innocents, veu , una mica

encorbada, la mare que feineja. I diu,

de cara a ella amb rostre alegre: “Mareta,

així que surts a fora la neu et fa petons”;

 

i el meu cor rep aquella besada.