QUADRE DE CARNAVAL

Peter Brueghel el Vell, La batalla entre Carnaval i la Quaresma (1569). Museu d’Història de l’Art, Viena

A la dita sala dels holandesos hi havia força  gent i vaig haver d’esperar una breu estona palplantada abans de seure en un d’aquells amplis seients per no perdre-me’n detall. I, a fe que el vaig disfrutar fins al més mínim. I és que hi ha quadres que són una explicació del món sencer en la seva mesura més humana, com la Lluita entre el Carnaval i la Quaresma, de Peter Brueghel dit el Vell (1569, Museu d’Història de l’Art de Viena). És una lluita que queda en taules perquè malgrat el triomf momentani de la vella, desdentegada, esquàlida i malcarada Quaresma, el cavaller Carnaval, mà esquerra alçada, li fa una salutació no pas de comiat sinó d’un ‘a reveure’ fins a la fi dels temps i ja veurem qui en sortirà guanyant, perquè la gent, el poble que disfruta al meu voltant, em prefereixen a mi, que porto enfilades llonzes i cap de porc i m’assec sobre una enorme bóta de vi que encara raja i no a tu, vella desnerida que només ets capaç de brandar dues tristes arengades enfilada en un  reclinatori arrossegat per un monjo i una devota. 

Peter Brueghel el Vell (Breda, Països Baixos, 1526- Brusel·les, 1569)

La taverna abarrotada de gent a l’esquerra i el porxo de l’església amb poca parròquia a la dreta són els dos indrets determinants per a la gernació que celebra el pas d’un cicle de l’any a l’altre. Com en les seves altres obres- Les noces a pagès, Els caçadors en la neu o els Jocs de la canalla, el vell Peter Brueghel pinta la gent del poble, els seus. Igual com en altres aspectes de la vida, l’art reflecteix la societat en els seus estaments i Brueghel el dedica a les classes populars. És el poble que viu, sobreviu i malviu qui ostenta la gran representació del retaule carnavalesc. 

Per la resta, és el poble configurat per burgesos i pagesos en la seva més crua expressió de mig benestar i misèria. Els dos jugadors a l’angle esquerre inferior que encara posseeixen alguna cosa per temptar l’atzar contrasten amb la cruesa descriptiva dels esguerrats situats al bell mig del quadre: el tolit que camina amb unes mans sustentades per minúsculs cavallets i el coix de la cama amputada que s’ajuda amb unes elementals crosses a la vora d’un grup de disminuïts que no s’han volgut perdre els moments de la festa. Mentrestant, la canalla juga indiferent, els joves dansen la rotllana i uns músics poc o molt destres amenitzen la celebració. Hi ha gent disfressada i n’hi ha que porten carutes – allò del ‘no me conoses?’ ve de dies… – .  Alguns altres dediquen a la caritat pensant en els dies de penitència que vindran. Les tavernes sobreïxen i els comerciants més espavilats ja han plantant parada de peix i verdures mentre que el porc va cruspint-se les deixalles que va trobant. 

El detall, el color i el moviment tan sàviament conjurats per la mà del vell Peter Brueghel ens han llegat una visió que, com totes les obres de l’art universal presenta moltes lectures i els crítics i acadèmics s’han ben cuidat de desenvolupar-les però la gran lliçó de l’art i dels museus és que ens ofereixen una visió rica, plural, inclusiva d’una part de la societat que cinc-cents anys enrere podíem ser tots nosaltres. Aquesta una lliçó dels catorze magnífics quadres de Brueghel que formen part del Museu d’Història de l’Art de Viena, a la sala dels holandesos la denominació popular que l’escriptor Schnitzler immortalitza en una cita amorosa a Senyoreta Elsa

Vista de la Sala dels Holandesos. Kunsthistorisches Museum Wien. Fot. Freia Berg 2020

L’obra de Brueghel data de 1559 i se situa en el ple context de la lluita entre el poder eclesiàstic i civil de l’Europa de l’època. Vint-i-set  anys més tard, en ple  ball de Carnaval de Sitges a la plaça del Castell hi va haver una espectacular baralla entre el batlle – el representant del poder feudal- i un súbdit dels que no acceptaven el domini dels senyors de la Pia Almoina. El procés que en va derivar celebrat el desembre de 1586 mostra com aquella confrontació era, més enllà de l’anècdota que la va causar, un testimoni de la lluita de la Vila per la seva llibertat (1) . A més, és la data que ha permès documentar l’existència del Carnaval de Sitges en negre sobre blanc. 

Tot s’hi val per desitjar-nos un bon, alegre, festiu, satíric i gran Carnaval de Sitges!

(1) En vaig publicar l’estudi amb el títol “Procés per unes cobles contra Magí Totesaus, comissari reial” Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 14, (1979)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21.02.2020

PAISATGE DESPRÉS DE LA BATALLA

El dia 11, entre altres piulades, em va agradar molt llegir la que el President Torra venia fent remarcant les hores de la diada de 1714 amb la caiguda i rendició de Barcelona. És un dia en què m’agrada pensar en la Barcelona setcentista i divuitesca i tot el que va comportar la derrota. No és que la ciutat hagi estat especialment acurada en la preservació de la seva pròpia memòria. La Ciutadella, avui parc, no disposa encara d’un guiatge que mostri la ubicació de la sinistra torra de Sant Joan, de les muralles, els glacis, llevat dels edificis que els anys i les circumstàncies han conservat: la capella militar, que encara compleix les seves funcions; el palau del governador, avui Institut Verdaguer i els anys de la República l’Institut-Escola, i l’antic arsenal convertit en Parlament de Catalunya el 1932. Per no dir la transformació de tot el barri. Però el dia 11-S m’agrada passejar-hi i reveure la dignitat del Fossar de les Moreres, on no s’hi enterra cap traïdor, de les ruïnes del Born, els carrer malgrat la seva transformació en aparadors de la postmodernitat turística barcelonina.

El Fossar de les Moreres, la tarda de l’11 de Setembre de 2019. Fot. Frèia Berg.

Ahir, l’ahir del moment en què redacto aquest Marge Llarg, el passeig va ser llarg. No entraré en detalls de si a la manifestació érem els sis-cents mil que calculava la guàrdia urbana de Barcelona o els vuit-cents cinquanta mil amb què ens van amidar altres metodologies; per mi érem molts, una gran multitud que va clamar una vegada més unitat justícia i independència. A les 17.15 érem molts, molts milers. Al tram que ens pertocava va ser impossible localitzar els sitgetans però en canvi vam anar a raure al veïnat dels de Sant Esteve de Les Roures, tot molt apretat de gent. La gent, les persones, que són el gran capital d’aquest país i que són un col·lectiu generós, inclusiu, entusiasta, valent i crític.

Quan la concentració es va donar acabada vam fer el trajecte vers el paisatge després de la batalla travessant literalment tota la Barcelona antiga, des de la muralla de Sant Antoni fins el Baluard de Santa Clara. Del Mercat de Sant Antoni al Pedró, del Pedró al carrer de la Boqueria pel carrer de l’Hospital, que és entrar a un bronx nostrat on la degradació urbana conviu amb la problemàtica social més punyent de la ciutat; de la Plaça de Sant Jaume amb aquella pancarta que molesta tant els unionistes que no volen reconèixer el setge ni l’empresonament per motius polítics cap a  la Via Laietana fins Santa Maria del Mar, el Fossar de les Moreres, el Bornet i el Born, per retornar a la civilització urbana de la línia quatre del metro vorejant el perímetre del gran Museu Picasso.

L’antic barri de Ribera avui són les ruïnes conservades al Born. Fot. Frèia Berg, 2019

Són moltes les reflexions sobre els carrers, les cases, les ruïnes, el fet de posar de moda un barri i, alhora, fer-ne malbé la identitat intrínseca, si d’això encara se’n pot parlar a la Barcelona dels capitals inversors i de la manca de polítiques socials consistents i eficaces, desnonaments inclosos. El que sí que em va quedar clar una vegada més és que sense història no es pot governar. Vaig aprendre la frase d’en Josep Carbonell i Gener, però no sé si és ben bé seva; tant se val. Davant de les ruïnes del Born vaig recordar que els veïns van ser obligats a enderrocar les seves cases a cop de pic i de martell per construir la Ciutadella; per això l’odiaven tant. I per això es van afanyar a construir de nou la seva ciutat com van poder.  Hi va haver i hi ha vencedors i vençuts. Els que van entrar a sang i a foc a Barcelona, els que van fer capitular la ciutat, van enviar a l’exili els seus defensors i en van empresonar d’altres, i van obligar els barcelonins del barri a enderrocar les seves pròpies cases i que van romandre a Barcelona com a forces d’ocupació del règim de Nova Planta tenen els seus successors en els negacionistes de la història i els unionistes que no volen reconèixer que l’exili i la presó per persecució política encara existeixen.

Els paisatge després de la batalla em suggereix, un any més, l’alliçonament que més valoro: que l’endemà, segons expliquen les cròniques, els barcelonins es van posar a treballar de valent per sobreviure. I això és el que celebrem.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 13.IX.2019

EL CÒNSOL RUS DE BARCELONA. A propòsit de Vladímir Antònov-Obséienko

Retrat de Vladímir Antònov-Ovséienko, per Yuri Annenkov (1932)

Una de les personalitats més populars de Barcelona durant els anys de la guerra civil va ser el cònsol rus. Es deia Vladimir Antònov-Ovséienko. Era militar i diplomàtic. La seva carrera havia estat fulgurant: militar, activista i agitador clandestí, exiliat, heroi de la revolució, cap de l’exèrcit roig que va reprimir la revolució dels pagesos a Ucraïna… El periodista nordamericà John Reed va escriure a Deu dies que van trasbalsar el món que al Palau d’hivern:  “vaig trobar en una dependència Antònov, conegut com Oveseenko, matemàtic, escaquista, revolucionari i exdeportat immergit en planificar l’estratègia per prendre la capital”. Va ser ell, efectivament, qui va dirigir l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg l’octubre de 1917.

A Ucraïna es va guanyar el sobrenom de ‘Baioneta’ per la seva habilitat en fer-la servir durant la guerra civil. Ovséienko havia estat inicialment menxevic però es va passar als bolxevics el mateix 1917 i el seu ascens militar i polític havia estat ser una carrera brillant. Acabada la guerra civil russa va iniciar, també amb èxit, la cursa diplomàtica embolcallat amb l’aura d’heroi de la Revolució. A la mort de Lenin va fer costat a Trotsky per a la successió, però Stalin va guanyar la partida i a partir de 1928 va canviar de facció, per bé que l’estigma d’antic trotskista el situà de per vida a la corda fluixa davant d’Stalin; qualsevol denúncia o conxorxa el podia ensorrar. Durant gairebé una dècada va sobreviure al perill per bé que l’ombra de la sospita no la va poder esborrar mai.

Ovséienko va ser enviat a Barcelona el setembre de 1936, en plena guerra civil i en ple estalinisme a la URSS. La missió que tenia era la d’assessor militar al govern espanyol i de destruir el POUM per les seves simpaties trotskistes; fins i tot havien intentat portar Trotksy a viure a Barcelona. Andreu Nin era un dels objectius a batre, igual que la resta de líders del Partit Obrer d’Unificació Marxista. Quan el flamant cònsol va arribar a Barcelona Companys era president de la Generalitat i el carrer el controlaven els efectius del Comitè de Milícies Antifeixistes, fins que els Fets de Maig, l’enfrontament entre els anarquistes i el POUM d’una banda i el PSUC, la UGT i Estat Català d’altra i, de retruc, el segrest i assassinat d’Andreu Nin. El govern català va expulsar el POUM i els anarquistes del govern, i al govern espanyol el socialista Largo Caballero va ser substituït per Juan Negrín.

“Catalunya saluda el poble rus” (1936). Fot. Pérez de Rozas

Mentrestant el cònsol rus havia guanyat una gran popularitat entre la població degut a la seva sintonia amb Companys, amb els líders polítics i amb la població;  a les recepcions que feia a l’ambaixada i a les visites efectuades als pobles i ciutats que li semblaven adients. Juan Negrín, amb qui mai no es va avenir, l’acusava de ser més català que els mateixos catalans. Fins que les insídies dels agents secrets d’Stalin van aconseguir que fos cridat a la URSS el juny de 1937, acusat de partidari de Trotsky i de tractes amb el POUM i finalment afusellat en plena era del terror estalinista el 1938. La seva muller, Sòfia Levin, es va suïcidar a la presó i el seu fill va ser enviat al Gulag tretze anys llargs, esdevenint després un dels més brillants historiadors antiestalinistes.

La novel·la d’Andreu Claret titulada El cònsol de Barcelona (2019) constitueix el passatge barceloní d’Ovséienko narrat en clau biogràfica i versemblant. Una documentació rigorosa i una escriptura impecable són les garanties de l’èxit que fins ara l’ha acompanyat. Personatges principals, verídics, combinats amb el secundaris, inventats amb traça i versemblança, atorguen al llibre la patent de novel·la històrica gairebé modèlica. Encara hi ha un altre ingredient: Claret hi implica la memòria personal i familiar gràcies a la qual el discurs literari pren el caire de memorialística, un important valor afegit. És un llibre que permet veure les contradiccions del moment, els sacrificis individuals per les idees col·lectives, el fracàs de la revolució russa acabada en la deriva del totalitarisme estalinista. Ovséienko és un protagonista considerat amb simpatia malgrat alguns dels seus antecedents i les seves contradiccions. Dona per molt.

Ovséienko amb Lluís Companys al balcó del Palau de la Generalitat

“No es feia res que ell no hi fos”. Amb aquesta frase un senyor de Sitges a cinc anys del seu centenari i posseïdor d’una memòria claríssima va evocar el record que guardava del cònsol rus els dies de la seva adolescència. Amb això em feia entendre dues coses. L’una, que Vladímir Antònov-Obséienko, l’heroi de l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg de 1918, el “Baioneta” de la guerra d’Ucraïna, va guanyar-se la simpatia dels dels catalans amb els seus dots polítics i diplomàtics i va fer tot el possible per visibilitzar el recolzament de la URSS a la causa republicana espanyola, inclosa la tramesa d’aliments i armament.  Dues, que Obséienko es va trobar bé al nostre país aconseguint una més que notòria popularitat trasladant-se als llocs que més l’atreien més enllà de la comesa diplomàtica que exercia sense treva. Fins el punt de discrepar obertament del govern espanyol, cosa que va influir en la seva caiguda en desgràcia davant del totalitari Stalin.

Amb la seva dèria de conèixer directament el país no em semblava era gens de estranyar que vingués a raure a Sitges en algun moment i vaig anar a raure a la memorialística local. Les memòries de Quima Caballol i de Bonaventura Julià, dues importants publicacions del Grup d’Estudis Sitgetans, documenten les petjades sitgetanes d’Obséienko.

Una primera referència és l’arribada del vaixell rus Zirianin l’octubre de 1936 a Barcelona, on se li va retre una rebuda espectacular i on Obsèienko va guanyar el primer assalt a la popularitat.

El vaixell portava aliments i va ser saludat com el vaixell de la pau i no de la guerra. Molt poc després, el 20 d’octubre el cotxe del cònsol, un Buik, ronda per la Vila probablement prenent vistes. L’abril de 1937 Ovséienko es passeja per Sitges amb un seguici de gent, tots molt ben vestits, contemplant els xalets i manifesta la seva predilecció per  ‘Los Arcos’, propietat de don Jaime de Semir. El xalet és un edifici noucentista, més palauet que xalet d’estiu i per bé que no es troba a primera línia res no li tapa la vista perquè al davant hi ha un solar sense edificar que s’utilitza com a camp de futbol. Pocs dies més tard la Generalitat li ha ofert el xalet. El cònsol rus de Barcelona s’hi instal·la el dia 23 de maig, un cop apagats els estretors de la lluita entre els comunistes de filiació soviètica i els anarquistes i comunistes del POUM.

No és estrany que el cònsol es volgués instal·lar en un xalet de Sitges. Entre el juliol de 1936 i 1938 molts dels habitatges d’estiuejants i xalets de Terramar i del sector del Vinyet van ser incautats i ocupats per personatges de tota mena, com el general Líster, personatges de la revolució o el Consolat de Xile. Malgrat la revolució i de la guerra Sitges conservava una apaivagada, esllanguida aurèola d’aquell cosmopolitisme brillant que l’havia distingida entre les poblacions de la costa Mediterrània dels anys trenta.

El glamur s’havia tornat opac i esfilagarsat però els xalets, el passeig,  l’antic Hotel Terramar  convertit en hospital de sang  i la platja persistien. Ovséienko va sojornar a Los Arcos fins que va marxar a la URSS aquella mateixa tardor cridat per Stalin per tal de desfer-se’n; al cap d’un any era afusellat. Los Arcos va ser llogat al ministre d’Instrucció Pública i va esdevenir part integrant de la colònia de criatures refugiades, un projecte de ciutat infantil (1938-1939) que no va acabar de reeixir per les pròpies circumstàncies de la guerra. Fins aquí la història.

La realitat sempre supera la ficció i en aquest benentès Ovséienko és un personatge diem-ne secundari de l’aventura vital d’un xòfer rus que arriba ferit a l’Hospital de sang de Terramar mentre ell s’instal·la a Los Arcos.  Com que la ficció no pot tergiversar la realitat  ara mateix l’Òleg Serguèiovitx Dovlàtov, el xofer rus, està recuperant la seva pròpia història per no crear malentesos respecte la seva fidelitat al cònsol i la seva secreta admiració vers Andreu Nin. Tant el cònsol i el xòfer van ser uns perdedors, però en el cas del polític fa uns anys es va esdevenir la seva rehabilitació. En canvi, la vida del xòfer, potser un doble agent, va ser com la de tants anònims ciutadans d’aquesta Europa convulsa. Es va estimar més viure de records en la més trista solitud vora la platja de Terramar; almenys, això és el que sembla. Esbrinarem.

Article publicat en dues parts a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges 2.VIII.2019 i 30.VIII.2019

LA PLACA D’EN DURRUTI

Era mitjans de 1938 i el del Comitè va entrar a casa de l’escultor. El va trobar al taller treballant amb una figura amb els braços alçats implorant: era fruit de la gran impressió que li havia causat el bombardeig de Barcelona aquell mes de març. La canalla de l’escultor rondava entre la curiositat i un cert temor: els del comitè eren els del comitè i no estaven de bromes. En canvi, quan trobaven el general Líster banyant-se a la mateixa platja on es banyaven ells els semblava més simpàtic. El del Comitè es va adreçar a l’escultor:

Volem una placa per a la plaça d’en Durruti. Que es vegi el seu retrat. 

Molt bé, ja us la faré – l’escultor va respondre. Però no tinc marbre.

Per això no pateixi. Ja n’hi portarem. 

Efectivament, al cap d’un parell d’hores va arribar amb tres o quatre peces de marbre procedents del combregador de la capella del Santíssim. L’església parroquial havia estat reconvertida en magatzem, i llevat de l’altar major i les imatges que se’n van fer estelles, la resta dels altars havien estat portats al soterrani de Maricel desmuntats, perquè eren obres d’art i patrimoni del poble. A més, en Jou, l’escultor, també va ajudar en Jaume Daví, el cap de la brigada municipal que es va dedicar a salvar les obres d’art que estaven en perill, a protegir alguns dels béns artístics de la Vila. Perquè en tota guerra i en tota revolució les coses no són del tot blanques o negres sinó que hi predomina una immensa gamma de clarobscurs. 

En Jou va complir i la placa d’en Durruti va ser col·locada al Cap de la Vila, tocant al carrer de Sant Francesc. Em consta que l’Òleg, el xofer rus que treballava a l’hospital de sang de Terramar i la seva xicota, que hi feia d’infermera, eren allà aquell dia. El retrat d’en Durruti era de perfil i amb la gorra de pell a la russa, per identificar-lo més amb la revolució. L’escultor havia fet una bona feina i el del Comitè fins i tot el va felicitar.

La placa va durar poc temps. El diumenge vint-i-dos de gener de 1939 una divisió de les tropes dels facciosos manades pel general Yagüe va arribar a  Sitges; venien de Vilanova i carretera amunt havien entrat pel carrer de Sant Francesc. L’arribada havia estat precedida dos dies abans d’un important bombardeig que havia afectat molts carrers i cases, així com la Casa del Polble, el Retiro, l’Hospital de Sant Joan i l’Asil de Sant Josep. La por de les bombes havia causat l’èxode de diverses famílies muntanyes endins, cap a les masies, amagats, buscant aixopluc. Mentrestant, l’Òleg, que havia vist una setmana abans l’evacuació dels nens refugiats a Can Vilella, la Casa-Escuela Pueblo de Cuba, es va trobar que la seva xicota havia desaparegut de sobte sense deixar-li cap pista. Se sentia perdut. Al gran saló de l’antic Hotel Terramar Palace reconvertit en hospital de sang, el contrast entre les grans aranyes de cristall i els llits dels malalts i moribunds era encara més punyent. En quedaven pocs, de ferits: els que ja no eren bons ni per ser traslladats. L’Òleg anava per les dependències com una ànima en pena. El rosegava la incertesa del seu propi destí. Parlava castellà i català però l’accent delatava la seva estrangeria. El seu físic era eslau, però si sospitaven la seva procedència segur que tindria problemes segons com bufés el vent dels guanyadors. 

Sembla que és la única imatge del moment de la destrucción de la placa d’en Durruti, el 22 de gener de 1939.

Va abandonar l’hospital i es va instal·lar al garatge d’un xalet proper on hi havia un parell de cotxes i una moto de gran cilindrada, tot esgavellat; s’hi podria entretenir fent de mecànic fins… El migdia del diumenge vint-i-dos de gener anava rumiant passeig amunt fins el Cap de la Vila. Arribà al moment en què una dona amb un pal llarg a la mà tustava la placa d’en Durruti i un home amb un martell l’anava colpejant fins que la  placa va caure feta miques. L’afany de l’home del martell el va impressionar perquè aquell sol gest congriava una absoluta voluntat d’aniquilació. 

Se’n va entornar lentament passeig avall. El feien patir els ferits de l’Hospital més que el seu propi destí i durant un parell de dies hi va tornar. Fins que de la part dels guanyadors va arribar una infermera anglesa, freda i altiva, que es referia als malalts amb un menyspreu encara més feridor; li va fer tanta por que no hi va tornar més. Sol, al seu amagatall, pensava en tots els atzars que havia viscut, en la misèria de la guerra i el que s’endevinava per venir. Una cosa freda que va trobar a la butxaca el va fer pensar que aquell trosset de marbre tancava tres anys de la seva vida. Potser era millor portar-lo a casa de l’escultor, que almenys li quedés un petit testimoni de la placa d’en Durruti. 


Postfaci: ha estat una manera d’explicar una història coneguda. L’única ficció és el del xofer rus. Ja se sap que la realitat sempre supera la ficció. 

M’hi han ajudat les obres de David Jou i Andreu, Jordi Milà i Franco, Roland Sierra i Farreras i Ricard Conesa. Sense història no hi hauria memòria ni docuficció…

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 25 de gener de 2019. Vuitanta anys més tard.

L’HOME QUE VA SALVAR ELS ALTARS BARROCS DE SITGES. Les memòries de Jaume Daví i Mañosa.

Esperava amb candeletes les memòries del Jaume Daví. Vaig tenir la sort d’assistir a la seva presentació, on vaig poder constatar, a més de l’èxit de públic, l’interès que la seva persona i la seva gesta havia suscitat generació darrere generació entre els que l’havien conegut. Els més grans perquè en van ser contemporanis; els no tant grans perquè ens ho havien explicat a casa i els més joves perquè descobrien una personalitat que ja forma part de la memòria col·lectiva dels sitgetans. És un encert i una sort poder comptar amb el testimoni de la memorialística que uneix el relat de la vida personal amb diversos esdeveniments de la vida col·lectiva, i no em refereixo només al passatge dels altars barrocs sinó també a altres capítols de la història cultural del Sitges del segle vint. Es tracta, a més, d’una acurada edició portada a terme per Blai Fontanals, que s’hi ha abocat amb ganes i il·lusió i ha sabut compaginar el text de Daví amb les imatges imprescindibles i amb els treballs de recerca adients, publicada gràcies a la Regidoria de Cultura, Tradicions i Festes de l’Ajuntament de Sitges. 

Recordo el senyor Daví a la vorera de l’Ajuntament o entrant i sortint de l’antic garatge de Maricel convertit en magatzem municipal o a les escales laterals de la Casa de la Vila. Tenia el cabell molt blanc, el rostre colrat i feia cara de bona persona. Un bon dia el meu pare em va dir  “- Mira, veus? Gràcies a en Daví es van salvar els altars barrocs de la Parròquia. Els va desmuntar i els va guardar a Maricel”. Crec que, si fa no fa, en moltes cases de Sitges es devia haver anat repetint una fase similar. Amb el temps vaig anar prenent consciència que la seva gesta havia estat una heroïcitat i que sort hi va haver de la complicitat d’algunes altres persones que li van fer costat. 

La bellesa de l’altar de la Mare de Déu del Roser (1684) va ser determinant en la decisión de Jaume Daví a favor del salvament del patrimoni.

A mitjans anys setanta, en les converses i conferències del Grup d’Estudis Sitgetans dels quals va formar part des dels primers moments, tant Joan Puig i Mestre com Ramon Planes el van evocar en diverses ocasions, quan ell ja ens havia deixat.La seva figura es va erigir com el que les memòries el consagren: un prototipus singular, amb una infantesa de cúmuls de desgràcies digna dels petits protagonistes de Charles Dickens i una joventut d’obrer il·lustrat, ateneista, home vinculat al teatre i d’una sensibilitat sincera i conseqüent. Són qualitats i característiques que els seus textos palesen i que, en boca dels seus companys de joventut, tracen alhora un retaule col·lectiu del Sitges dels primers anys trenta. La Casa del Poble, l’Ateneu El Centaure, l’Orfeó Sitgetà i el Teatre Prado van constituir els escenaris de la seva activitat cultural, de la que va formar part també una prolífica actuació teatral de lletra i música. El senyor Daví era així, i la darrera fotografia del llibre, septuagenari avançant ballant entusiasmat amb la seva muller, ens el mostra amb una vitalitat i un sentit del gaudi de la vida envejables. Les misèries i les dificultats diverses de les primeres dècades havien quedat definitivament enrere.

Deixo pel darrer paràgraf la descoberta de Sitges perquè mostra fins a quin punt l’atzar pot canviar la vida de les persones. Sabadellenc de naixença, va ser gràcies a l’emprenedoria d’un altre sabadellenc, Francesc Armengol, que Jaume Daví va venir a raure a Sitges. El capítol que dedica a la descoberta de la Vila el maig de 1920, quan va acceptar el repte de la direcció de les obres de la urbanització de Terramar palesa una presa de decisió que va girar el curs de la seva vida:  “vaig sentir-me lligat amb una mena de propòsit ferm de no moure’m mai més d’aquest lloc tan captivador.” La crònica dels primers moments de la construcció urbanística i arquitectònica de Terramar,  el retrat dels personatges que hi van anar intervenint i el relat de l’evolució de l’empresa d’Armengol és impagable. 

L’autor del libre, Blai Fontanals; el batlle Miquel Forns; Anna Grimau, neboda de Daví i la regidora de Cultura Rosa Tubau

Si ara me’l trobés a la vorera de la Casa de la Vila li donaria les gràcies per haver-nos explicat la seva vida. Tan planerament, sense escarafalls, amb ironia i esperit crític. En la memorialística  l’escriptura esdevé el reflex de la personalitat i la de Jaume Daví se’ns mostra de manera diàfana: compromès amb la humanitat, amb les arts i el patrimoni, amb la Vila que el va acollir i amb els seus, amb els quals hem compartit la recuperació pública i ja per sempre de l’home que va salvar els altars barrocs de Sitges. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, gener de 2018

NINES I HOLOCAUST, PATRIMONI I MEMÒRIA (Pròleg de “La fàbrica Lehmann. Un pulmó creatiu a l’Eixample”.

IMG_6948

Tot va començar amb una visita de dues persones fa cosa d’un parell d’anys que em van deixar un llibre titulat Les set caixes. Parlava, entre altres, coses, de nines. De les nines que, entre altres, havia col·leccionat Lola Anglada. Em van advertir, però, que era una història més complexa perquè la fàbrica de nines d’on havien sortit algunes de les de la col·lecció de la Lola era una fàbrica molt especial i que la trobaria explicada al llibre que em lliuraven, Les set caixes. També em van lliurar un catàleg de l’exposició Fugint de l’holocaust. Nines i holocaust, quin binomi insòlit, vaig pensar. De fa temps que m’interesso per les històries que fan la Història d’aquest segle XX tan terriblement convuls – també ho és l’actual, amb els esdeveniments que es viuen en temps pràcticament real respecte de la notícia. La historiadora que finalment no vaig ser i l’escriptora que continuo essent mantenen una barreja d’interès, pietat i admiració per les víctimes de l’Holocaust, per la vida dels que van acabar essent fum al cel gris de plom d’Europa i per la dels que van sobreviure amb el destí marcat per sempre més. Les vides que ara semblen de cine i novel·la i van que constituir una de les més profundes i sòrdides tragèdies de la humanitat. Com els dels protagonistes de Les set caixes i els nens de La vuitena caixa.

Les persones que em van visitar per demanar reproduccions de les nines de la Lola Anglada per a il·lustrar un llibre sobre la fàbrica Lehman d’on van sortir eren Rosa Serra Rotes, llavors Coordinadora de Àrea de Coneixement i Noves Tecnologies de la Diputació de Barcelona i  Dory Sontheimer, l’autora de Les set caixes. Em vaig comprometre a facilitar el que calgués per a la difusió de les nines i de la història de la fàbrica i durant un temps tots dos llibres van romandre al prestatge entre els projectes d’altri en curs. Fins que fa uns mesos vaig rebre la visita de Joan Sala i Alba Cayón, d’Editorial Comanegra, i em van fer saber de la intenció de publicar la història de la fàbrica Lehmann, que els calien algunes reproduccions i que si em feia goig m’encomanaven el pròleg del llibre. Com que l’atzar de vegades juga a favor, l’editorial es trobava ubicada al complex de Consell de Cent 159, conegut avui com l’Espai Lehmann, on s’havien fabricat les nines, diverses de les quals eren com les de la col·lecció de Lola Anglada. 

fcosculluela38385159-barcelona-2017-encuentro-con-dory-sontheimer-nieta170512152555-1494595701783
Dory Sohntheimer amb la nina Patty.

Per aquestes dates Dory Sonhtheimer ja havia publicat La vuitena caixa, amb la que tancava una etapa de tot el que li havia estat revelat en les set caixes anteriors. Les set caixes contenien una llarga i intensa història familiar que l’autora va descobrir quan, morta la seva mare i endreçant les seves pertinences, va trobar set caixes acuradament endreçades amb tota la documentació que li explicava el periple dels seus pares i familiars, jueus, alemanys, i les tràgiques circumstàncies de les seves vides i les seves morts. Sonhtheimer va tenir el coratge i l’empemta de voler saber per tal d’assumir el passat i la identitat que li havia estat ocultada perquè, després de la gran tragèdia, els seus pares, Kurt i Rosl, Conrado i Rosita a la Barcelona de 1939, havien decidit mirar cap el futur i pujar una família sense la marca de la tragèdia. Però conservant les set caixes li atorgaven l’oportunitat de saber, d’assumir i de reparar el mal a través de la perpetuació de la memòria, que és el que, al capdavall, resta i es transmet.

Kurt Sontheimer i Rosl, juny 1934, a Sant Pol de Mar
Kurt Sonhtheimer i Rosl Heilbruner , els pares de Dory Sonhtheimer, a Sant Pol de Mar, el 1934. 

La Col·lecció de Nines i Joguines Lola Anglada Aquest és l’atzar i l’esquer que m’ha portat fins aquest pròleg. Un atzar generós, que m’ha descobert la història d’una fàbrica, d’una família, d’una època convulsa i dramàtica, d’un barri de la Barcelona obrera i de la seva evolució, del procés de fabricació de les il·lusions que prenien forma en aquests objectes fràgils i efímers que atorguen èpoques de felicitat en la vida de les criatures fins que rauen abandonades en un prestatge, en unes golfes o assoleixen la categoria de preuat objecte de col·lecció. La fàbrica Lehmann és, doncs, una història de memòria i patrimoni. S’hi retroba la història d’aquella Barcelona fabril ben visible als carrers de l’Eixample o dels barris que va anar desapareixent fins a l’estocada final dels Jocs Olímpics al barri obrer del Poble Nou. Queda ben poc de la Barcelona industrial, com si l’antiga fesomia fes nosa a la líquida postmodernitat urbanística de la ciutat. El llibre i l’espai de Consell de Cent 159, amb la façana baixa, l’antiga xemeneia, la reixa d’entrada, la font de pedra, les plantes, el passadís d’accés al carrer principal perpetuen no només una memòria de barri obrer, sinó també un sentit de continuïtat i identificació, de pertinença, al patrimoni industrial i fabril de la ciutat.

A La fàbrica Lehmann la memòria congria aquell llunyà 1893 quan Max i Ella Lehmann obren fàbrica a Barcelona com a sucursal de la que el 1885 havien començat a Nürenberg; els inicis de 1894 en què la fàbrica va comercialitzar i distribuir els productes de la firma de l’Eden-Bebè, les nines que feien les delícies de les criatures de famílies amb possibles; la construcció de la ximeneia de vint-i-cinc metres i un forn per a la fabricació dels caps de porcellana – un pas més de la cadena de producció de nines; la instal·lació de l’energia elèctrica el 1913, el reportatge d’actualitat del fotoperiodista de J. Brangulí per a la revista Blanco y Negro, la instal·lació del telèfon el 1917. El decurs de l’empresa es complementa amb la constitució de la nova firma Lemanos el 1919 per a l’exportació de joguines metàl·liques. La fàbrica de Barcelona el 1937 és col·lectivitzada i s’hi fabricarà coberteria per a l’exèrcit republicà,  mentre que el 1938 la central alemanya és arianitzada i venuda a nous propietaris. Hi passen els vendavals que assolen Europa durant la Gran Guerra i el nazisme, la Guerra civil espanyola i el franquisme. Els Sontheimer no recuperaran la fàbrica ni al final de la guerra civil ni al final de la Segona guerra mundial.

Nines i holocaust, patrimoni i memòria. Quin contrast en un relat que només aparenta ser història industrial! I, en canvi, quina intensitat de vivències i experiències! Només de resseguir la història dels directius de la fàbrica, de Kurt i Roslmtot un món cobra una vida que es debat en contra de la mort i de la destrucció. Per això cal retornar al coratge i l’amor amb què Dory Sontheimer anava obrint caixa darrera caixa, fins arribar a les vuit per mitjà de les quals, des del silenci i el perill de l’oblit,  ha retornat a la vida en el format etern de la memòria la història de la seva família. El 1929, fugint del nazisme des de Nurenberg havien vingut  a raure a Barcelona els germans Kurt i Dorel Sonhtheimer i Rosl Heilbruner des del Friburg de la Selva Negra. Ell es va incorporar a la fàbrica, i el 1936 es va casar amb Rosl; Dorel va fugir de nou cap a Tel Aviv el 1935, on un bombardeig dels italians el 1940 va acabar amb ella i amb una altra part de la família. El destí d’Auschwitz va suposar el final de vint-i-dos membres de la família de Kurt i Rosl.

dory-sontheimer-casa-barcelona-junto-muneca-patty-fabricada-antigua-fabrica-lehmann-que-convertido-hilo-conductor-octava-caja-donde-sigue-recuperando-historia-familiar-holocausto-1480677
La Patti, fil conductor de La vuitena caixa.

Quan una criatura té una nina a les mans, la nina és una joguina. Un objecte amb destinació efímera en la que projecta fantasies i il·lusions. De més grans, les nines esdevenen confidents, presències, amigues, obres d’art o una mica de tot plegat. Lola Anglada les col·leccionava amorosament i les va llegar a Sitges on, després d’haver passat per unes quantes provisionalitats van donar vida a la segona planta de la casa de senyors de Can Llopis, el Museu Romàntic sitgetà. Per bé que a l’hora d’escriure aquest pròleg la col·lecció ha estat catalogada acuradament per Pere Capellà i hi ha pendent el projecte d’una nova presentació que les presenti de forma més atractiva i faci més entenedor el sentit i el contingut de la col·lecció, l’interès de part d’experts i col·leccionistes continua essent una constant. Però després d’haver conegut la història i les vicissituds de la fàbrica Lehmann i de la família Sonhtheimer ens les mirarem d’una altra manera, perquè les nines de la Lola Anglada no es poden escapar dels seus referents.  Com també recordo les meves nines: tenia Pepes de cartró, nines de drap, d’altres de plàstic i una de molt fina, articulada, amb una carona fineta i uns ullets de pestanyes llargues que es tancaven… potser aquesta ho era, de la fàbrica de Barcelona? Penso en les nines d’Eden-Bebé, Bébé-Paris i de totes les altres fabricades o comercialitzades per Lehmann i  Lemanos, en  les inconfusibles nines de la fàbrica de Barcelona marcades amb una àncora. Tot s’acompleix a La fàbrica Lehmann; és un gresol on nines i holocaust, patrimoni i memòria, esdevenen, al capdavall, un testimoni de record,  vida i esperança.

PRIMER DE MAIG EN UN QUADRE

der-vierte-stand

Il quarto stato, de Giuseppe Pellizza da Volpedo (1901) obre l’exposició permanent del Museo del Novecento a Milà. És una obra icònica que molts identifiquen amb l’anunci de cartellera de la pel·lícula Novecento, de Bernardo Bertolucci (1976).

images-1

Per a mi és una obra irrenunciable del gran retaule històric del que ha estat el segle XX i un quadre que any rere any evoco el dia Primer de Maig. En homenatge als homes i dones, treballadors de tots els temps i èpoques, que amb el seu sacrifici han contribuït al progrés de la humanitat. 

Del quadre se n’han fet tota mena de rèpliques i amb diverses intencionalitats. Però ningú no ha pogut superar la força d’aquesta massa humana descrita amb llenguatge verista i amb intencionalitat reivindicativa. 

quarto

buguggiate-generiche-546113.610x431

Quadro ad olio su tela de Il quarto stato (28 Aprile 2011) dim. cm 25x35

p019_1_02

Fortuna - 2010-03-01 Dario Fo