El doble fil digital

Recentment s’han incorporat al catàleg de la Memòria Digital de Catalunya vuitanta-sis llibres impresos procedents de la Biblioteca Folch i Torres del MNAC. Aquest és un dels grans projectes de digitalització del país que van promoure la Biblioteca de Catalunya i els Serveis de recerca de les universitats catalanes i que actualment compta amb tres milions de documents i objectes digitals accessibles universalment i enllaçats amb els grans projectes d’abast mundial, com la Viquipèdia o Europeana.

La Ribera i la platja el 1889. Album fotogràfic de Sitges que B.Blay envia des de Guantánamo el 18 d’abril de 1890 a Salvador Vidal, de Sitges. MNAC, Biblioteca Folch i Torres

La digitalització de les fonts del coneixement, que també són matèria patrimonial i que hostatgen biblioteques, arxius i museus (habitualment els germans pobres de les polítiques culturals, amb notables excepcions, cal dir-ho) ha comportat grans beneficis que han anat més enllà del que inicialment es podia preveure. El desenvolupament tecnològic ha permès superar el dilema entre la preservació i la difusió, una discussió definitivament tancada perquè el processament digital resol totes dues prioritats. L’altre gran benefici és l’accés universal als documents i no només a les referències. I alhora ha liquidat el prototipus del savi-erudit-que-“descobria”-coses, perquè la informació és pública. El canvi que la digitalització aporta és infinit i va des de la contemplació dels documents i objectes com a mera curiositat fins l’estudi per a la creació i transmissió del coneixement.

Com a projecte públic i cooperatiu la Memòria Digital de Catalunya està oberta a tot tipus d’institucions i col·leccions públiques i privades i l’oferta de continguts és variada i infinita. De cara a les institucions constitueix un indicador de com han prioritzat la digitalització en els  programes d’accès. Des d’aquest punt de vista tant la Biblioteca de Catalunya, que en va ser pionera, ha estat modèlica, com també ho han estat les universitats catalanes. Del Penedès estant hi ha dos grans centres que figuren a la Memòria Digital: el Vinseum de Vilafranca del Penedès i la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú. Cap centre cultural de Sitges no hi és.

Però això no vol dir que no hi hagi fons sitgetans digitalitzats i accessibles. Per començar, l’Arxiu Digital de Sitges, la iniciativa altruista i privada que ha posat una gran part de la documentació sitgetana en accés lliure i universal ha resolt la mancança i el retard que palesen la manca de criteri i d’eficàcia municipals i supralocals en l’accés a la documentació pública i a la premsa local. Jo ja espero la posada al dia del que s’hi deu haver anat incorporant al llarg dels mesos de funcionament i continuo pensant que l’atorgament del Premi Trinitat Catasús a l’Associació Digital de Sitges que ha creat aquest gran arxiu és més que sobradament merescut. Només cal desitjar que no hi falti el suport de l’Ajuntament per a la continuïtat. No s’hi valen excuses de manca de pressupost perquè l’accés a la cultura és un dret cultural irrenunciable.

L’altre fons digitalitzat, tot i que discutible pel que fa a les motivacions i procediments, és el contingut (parcial) de l’Arxiu Històric de Sitges al portal de la Generalitat Arxius en línia. La falta d’accés a la documentació de l’Arxiu Històric de Sitges i el seu funcionament de l’Arxiu Històric de Sitges és endèmicament flagrant  i inadmissible, tant com la incapacitat del consistori de posar-hi remei. El paliatiu ha estat aprofitar un material ja digitalitzat (però no posat a l’abast perquè l’AHS, per no tenir, no té ni la més elemental pàgina web) juntament amb resultat d’un programa de digitalització recent sobre el qual a penes s’ha informat, afegint-ho total portal esmentat. Com que l’única guia que hi ha de l’AHS data de 1982 i no se sap del cert que hi ha més enllà de les sèries convencionals dels arxius locals continuem amb possibilitats més que reduïdes d’accés virtual tant als documents com a les seves referencies i descripcions.

Tot plegat per dir que el doble fil digital consisteix, d’una banda, en preservar i difondre el patrimoni i el coneixement, però que això no eximeix de cap manera la responsabilitat de les institucions de mantenir els centres oberts, accessibles i amb serveis competents, perquè és un dret cultural i s’hi treballa per a la comunitat. Insisteixo: parlem de drets culturals de Sitges, i aquest és un tema estrella per als mesos a venir. De moment els deixo amb una imatge de les que valen més que mil paraules sobre el Sitges de 1890.

Publicat a “El Marge Llarg” L’Eco de Sitges, 13.01.2023

ELOGI DE JOAN FUSTER

Tinc la sensació que el purgatori pel que ha passat l’escriptor Joan Fuster (Sueca,  1922- 1992) anys posteriors a la seva mort ha estat excessiu. Tant, que les activitats que s’organitzen amb motiu del centenari del seu naixement tenen el regust no tant de la redescoberta sinó el de la primera topada amb un escriptor de primera magnitud, un assagista brillant i una figura literaria relativament de mal encasellar als calaixets dels cànons literaris a l’ús. Joan Fuster va ser més valorat, en vida, com a assagista que com a escriptor convencional. Amb això vull dir que navegava a pler per l’univers de les idees, tal com palesen dues de les seves obres més senyalades, “Nosaltres els valencians” (1962) o “Diccionari per a ociosos” (1964).

El jove Joan Fuster

Procedent d’una família sense antecedents en el medi literari, Fuster es va llicenciar en Dret a la Universitat de València (1947) i ben aviat va esdevenir columnista de premsa, iniciant una deriva literària que el va portar a una llicenciatura en Filologia Catalana (1985) a la mateixa universitat i a l’assoliment de la càtedra en aquesta matèria l’any següent. Entremig va escriure desenes de títols sobre assaigs literaris i pensament filosòfic i  cultural que va publicar tant al País Valencià com a Mallorca com a les editorials barcelonines, en especial Edicions 62 i Curial Edicions Catalanes. 

Va iniciar l’obra de creació literària des del medi poètic, principalment al llarg dels anys cinquanta. Són poemes que responen a les inquietuds de l’individu tant des de la intimitat lírica com pel que fa als condicionants socials del moment. Els sis primers títols d’aquella dècada més la producció dispersa i volums posteriors han estat aplegats recentment en la “Poesia completa, 1945-1987” (2022). 

Amb tot, el gran gruix de la seva producció literària la constitueix l’assaig. 

“El descrèdit de la realitat” (Mallorca, Moll, 1956) i “La poesia catalana” (1956) el van propulsar cap a un públic lector ampli i obres com una primerenca biografia de “Raimon” (Alcides, 1964) el vinculaven estretament a la comunitat cultural dels Països Catalans. La militància literària amb ambició universal d’aquell empedreït lector de Montaigne i admirador de Josep Pla i Salvador Espriu, o dels poetes que diuen alguna cosa, segons que confessava en una entrevista, el va convertir en un polígraf documentat, d’escriptura diàfana i d’una finíssima ironia que no  deixava d’irritar a mentalitats tancades i intransigents. La militància pancatalanista que, per a ell, consistia en escriure llibres d’utilitat clara, com confessava a Baltasar Porcel en una entrevista de 1968, i en expressar la seva forma de pensar directa i sense embuts li van valer un atemptat que va patir a casa seva el 1981.

Joan Fuster va ser un apassionat de llegir i escriure, que era el que més li agradava de fer. Manifestava a Porcel que els estudis que realitzava sobre història i crítica literària eren apunts d’un lector ben intencionat i inquisitu: tal era com es veia ell mateix. El 1962 Josep Pla li va dedicar un retrat literari, un d’aquells “Homenots” que van marcar època i gènere; l’admiració entre aquests aquests dos grans polígraf va ser mútua. A l’igual que Pla, però des d’una biografia intel·lectual ben diferent, Fuster ha deixat milers de pàgines escrites i impreses. L’edició de la seva obra completa va ser iniciada per Edicions 62 i continuada per la Institució Alfons el Magnànim, de València, i compta amb diversos volums als que cal afegir-hi l’edició de la nombrosa i diversificada correspondència que va mantenir amb destacades personalitats culturals dels Països Catalans.

Dit tot això, el “meu” Joan Fuster és del gran assaig “Literatura catalana contemporània” (1972). El llibre va ser publicat per Curial en un moment en que Joaquim Molas anava adjudicant els diversos autors que calia estudiar per establir el cànon de la literatura catalana als seus estudiants de la UAB perquè en fessin les tesis doctorals. Però els llavors estudiants de filologia catalana, que érem quatre sense gaire perspectives de futur els primers anys setanta, teníem ben poca bibliografia de la contemporaneïtat. Per això el volum de Fuster va ser rebut com la gran obra de referència i el llibre va acabar essent dels més usats, guixats, subratllats i citats de la carrera. El meu no es va arribar a desenquadernar perquè els relligats de llavors aguantaven viatges en tren i maneigs de tota mena, fotocòpies incloses, i encara aguanta entre els meus llibres de capçalera i referència. Aquest, i el titulat provocadorament “Contra el Noucentisme” (1977) em van ensenyar, a més de literatura, que l’opinió dels erudits expressada en termes planers i sense gaire notes a peu de pàgina i, sobretot, amb idees clares, originals, i defugint els mantres i dogmatismes a l’ús no té preu i contribueix decisivament a la lliure formació de les idees. Només per aquests dos llibres es justifica l’elogi de Joan Fuster.

Joan Fuster hauria complert els cent el dia del Solstici d’estiu, a les portes de Sant Joan. Tota una premonició, perquè no hi havia data més senyalada per celebrar el centenari del personatge que saludant l’adveniment de la Nit de Sant Joan, la gran festa dels Països Catalans, que eren la seva altra passió proclamant de per vida de la unitat de la llengua i cultura catalanes. Gràcies, Joan Fuster, i fins a sempre. 

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 24.06.2022

20 th. January, THE INAUGURATION. Dues visions

Great expectations per al 20 de novembre, dia de la presa de posessió del President electe dels EUA, Joe Biden. Després de l’assalt al Capitoli una bona part de l’opinió pública nordamericana i mundial s’ha abocat a diferents visions de la fi del mandat de l’expresident Trump. D’entre totes les imatges gràfiques em quedo amb la de New Yorker il·lustrada per Barry Blitt, “A weight lifted”, un pes aixecat…

L’altra visió és poètica. És la d’ El turó que pugem/ The hill we climb, de la poeta Amanda Gorman, vint-i.dos anys, poeta i activista afroamericana. És un poema llarg que va finalitzar el dia de l’assalt al Capitoli que proclama i reflexiona sobre el país, la democràcia, la crida a la unitat i una visió del present i una invocació del futur desitjable. Gorman el va llegir amb l’emoció i la convicció. No és fàcil escriure poesia en circumstàncies com les que han viscut els EUA les darreres setmanes i, encara menys, plasmar la combinatòria de sentiments, paraules, visions en un poema llarg. Gorman ho va aconseguir de tal manera que, mes enllà de la pujada de vendes de la seva obra poètica la impressió general és que aquest serà un poema de més transcendència en el futur que en el present. En qualsevol cas, va ser un dels moments estel·lars de l’acte inaugural, tant contundent com el de Lady Gaga cantant l’himne nacional.

SITGETANS ALS CAMPS NAZIS

Ningú que hi hagi passat pot restar indiferent a la tragèdia dels onze sitgetans que van passar per Mauthausen i Buchenwald, al seu patiment des de que van creuar la frontera de l’exili, al sofriment que comporta la degradació humana en un camp de presoners abocats a l’extermini, a la mort que la major part d’ells hi van trobar. Per més literatura concentracionària que s’hagi llegit, per més films que s’hagin vist, res no supera les onze tragèdies en les que la realitat depassa la ficció, ni que sigui una ficció fonamentada en la memorialística. Manuel Calventós Sánchez, Sebastià Arnan Domingo, Enrique Miralles Rodés, Tomás Iglesias Iglesias, Jaime Sánchez González, José Antonio Egea Pujante, José Egea García, José López Martínez, Jaume Daví Luna, Manuel Garcia Crespo i Joan Abella Bel són els onze sitgetans que van fugir del franquisme travessant la ratlla de França i van anar a raure als camps de refugiats (…)

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Des d’Argelers la trajectòria dels exilitats va passar per l’allistament a la legió i les brigades de treballadors estrangers a partir del setembre de 1939 amb la promesa d’aconseguir la nacionalitat francesa. Des de les brigades i fortificacions els exiliats sovint van ser fets presoners pels alemanys. El pas pels “konzentrazion lager”, de cada protagonista de la mostra es presenta de forma individualitzada amb documentació, fotografies i el número d’identificació precedit de les nefastes inicials K. L. El que més impressiona és constatar el pes i el valor de la memòria a l’hora de recuperar el record de tants horrors per no oblidar.

Article sencer a Sitgetans als camps nazis

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 27 de novembre 2020

KÄTHE KOLLWITZ A BERLIN

És més que una presència. La ciutat de Berlin evoca l’escultora i grafista Käthe Kollwitz (Königsberg, 1867 – Moritzburg, 1945) en diversos indrets que vaig anar descobrint després de la caiguda del mur. Abans, circulant per un Berlin Est en permanent estat de setge policial hauria estat impossible. La meva primera visita a Berlin havia estat el 1988, després de la qual em vaig prometre de no tornar-hi més fins que “allò” hagués acabat. “Allò” era una ciutat sòrdida, empobrida, empresonada i sotjada permanentment per la mirada omniscient de la dictadura prosoviètica. A la porta de Brandenburg, vista des de l’Est, el silenci de la gent a banda i banda era un esglai. Dels antics països de l’Est que havia visitat Berlin va ser la pitjor experiència. Per aquest motiu, quan hi vaig tornar la tardor de 2001 el primer capvespre em vaig palplantar a la porta de Brandenburg, donant les gràcies a J. S. Bach pels seus concerts i mirant emocionada com la gent passava amunt i avall i una canalla que hi jugava xisclant com les orenetes sota una pluja fina. 

La Neue Wache (setembre, 2019). Fot. Frèia Berg

A l’Avinguda dels Til·lers, Unten den Linden, un dels edificis més emblemàtics és la Neue Wache, el de la Nova Guàrdia. És una construcció de 1818 on l’arquitecte Schinkel va projectar la caserna de la guàrdia imperial amb un neoclàssic auster on també es recordava les víctimes de les guerres napoleòniques. El 1931, desproveït de les funcions casernàries, l’arquitecte Heinrich Tessenow, la va reconvertir en un edifici commemoratiu dedicat a les víctimes de la Gran Guerra. Amb el transcurs de la història, la Neue Wache ha esdevingut un dels indrets més emblemàtics de la ciutat. No es va lliurar dels bombardeigs dels russos el 1945. La RDA en va inaugurar la restauració el 1960 i aprofitant  el caràcter de l’edifici va esdevenir un monument a les víctimes del feixisme enterrant-hi un soldat i un presoner de camp de concentració desconeguts, obviant les víctimes del totalitarisme soviètic. 

Käthe Kollwitz, Pietà, instal·lada a la Neue Wache, Berlin (setembre 2019). Fot. Frèia Berg

Hi vaig tornar fa pocs mesos. Era un deute pendent, per la seva transformació en lloc de memòria de la República Federal Alemanya dedicat a  les víctimes de la guerra i els totalitarismes des de 1993. I, sobretot, perquè la simbologia dels soldat, la víctima desconeguts i la flama encesa van ser substituïts una escultura de Käthe Kollwitz, una simbologia més profunda, universal i  inclusiva que expressa el dolor d’una mare abraçant el fill mort. La decisió va ser presa per llavors canceller Helmut Kohl. L’obra es titula Mare amb fill mort, però la gent li ha atorgat una altra denominació emblemàtica: Pietà. L’espai és ampli, de claror grisenca, envoltat d’un silenci colpidor que només trenquen les passes dels visitants. Corprèn tant el silenci com l’impacte que causa una obra que expressa la profunditat d’un dolor immens sense escarafalls, ni proclame. És la nuesa de l’art el que preval i el que fa entendre, una vegada més, la necessitat de l’art en la nostra societat. 

Käthe Kollwitz, Pietà, o Mare amb el fill mort. Fot. Frèia Berg

Després vaig anar a cercar Käthe Kollwitz al seu museu. Un museu discret situat a Fasanenstrasse, una travessia de Ku’dam, costat per costat d’un altre indret de la topografia cultural berlinesa com és la Literaturhaus. La visita al museu és un indret imprescindible per conèixer la vida i l’obra d’aquest artista que va viure a Berlin més de cinquanta anys. El seu art no és amable ni plaent sinó que impressiona per la seva capacitat d’expressar la duresa de les condicions de vida de la classe treballadora, dels desproveïts, del dolor dels humils, carn de canó de totes les guerres i totes les desigualtats, i especialment de les dones. Això és el que Käthe Köllwitz es va dedicar a explicar tota la seva vida amb convicció, intensitat, honestedat i grandesa. 

• 

• 

Dues visions del museu Käthe Kolwwitz, a Fasanenstrasse (setembre 2020). Fot. Frèia Berg

Käthe Kollwitz també és present a la topografia berlinesa. L’antiga Wörtherplatz, l’antic districte obrer de Prenzlauer, és des de 1949 la Köllwitzplatz en record de l’artista i del seu marit, el doctor Karl Kölwitz, amb qui va compartir vida i ideari; enmig de la plaça una escultura de Gustav Seitz homenatja l’artista.

• 

• 

• 

El 8 de maig d’enguany els mandataris de la República Federal Alemanya es van reunir a la Neue Wache per recordar les víctimes de la guerra i les dictadures. Els diaris van reproduir les fotografies mostrant-los a l’interior de l’edifici davant de la Pietà de Köllwitz, però pocs citaven l’obra d’art. Per això, i contra l’oblit de les guerres i els totalitarismes, he volgut dedicar aquest escrit a Käthe Kollwitz a Berlin. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 15.05.2020