El doble fil digital

Recentment s’han incorporat al catàleg de la Memòria Digital de Catalunya vuitanta-sis llibres impresos procedents de la Biblioteca Folch i Torres del MNAC. Aquest és un dels grans projectes de digitalització del país que van promoure la Biblioteca de Catalunya i els Serveis de recerca de les universitats catalanes i que actualment compta amb tres milions de documents i objectes digitals accessibles universalment i enllaçats amb els grans projectes d’abast mundial, com la Viquipèdia o Europeana.

La Ribera i la platja el 1889. Album fotogràfic de Sitges que B.Blay envia des de Guantánamo el 18 d’abril de 1890 a Salvador Vidal, de Sitges. MNAC, Biblioteca Folch i Torres

La digitalització de les fonts del coneixement, que també són matèria patrimonial i que hostatgen biblioteques, arxius i museus (habitualment els germans pobres de les polítiques culturals, amb notables excepcions, cal dir-ho) ha comportat grans beneficis que han anat més enllà del que inicialment es podia preveure. El desenvolupament tecnològic ha permès superar el dilema entre la preservació i la difusió, una discussió definitivament tancada perquè el processament digital resol totes dues prioritats. L’altre gran benefici és l’accés universal als documents i no només a les referències. I alhora ha liquidat el prototipus del savi-erudit-que-“descobria”-coses, perquè la informació és pública. El canvi que la digitalització aporta és infinit i va des de la contemplació dels documents i objectes com a mera curiositat fins l’estudi per a la creació i transmissió del coneixement.

Com a projecte públic i cooperatiu la Memòria Digital de Catalunya està oberta a tot tipus d’institucions i col·leccions públiques i privades i l’oferta de continguts és variada i infinita. De cara a les institucions constitueix un indicador de com han prioritzat la digitalització en els  programes d’accès. Des d’aquest punt de vista tant la Biblioteca de Catalunya, que en va ser pionera, ha estat modèlica, com també ho han estat les universitats catalanes. Del Penedès estant hi ha dos grans centres que figuren a la Memòria Digital: el Vinseum de Vilafranca del Penedès i la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú. Cap centre cultural de Sitges no hi és.

Però això no vol dir que no hi hagi fons sitgetans digitalitzats i accessibles. Per començar, l’Arxiu Digital de Sitges, la iniciativa altruista i privada que ha posat una gran part de la documentació sitgetana en accés lliure i universal ha resolt la mancança i el retard que palesen la manca de criteri i d’eficàcia municipals i supralocals en l’accés a la documentació pública i a la premsa local. Jo ja espero la posada al dia del que s’hi deu haver anat incorporant al llarg dels mesos de funcionament i continuo pensant que l’atorgament del Premi Trinitat Catasús a l’Associació Digital de Sitges que ha creat aquest gran arxiu és més que sobradament merescut. Només cal desitjar que no hi falti el suport de l’Ajuntament per a la continuïtat. No s’hi valen excuses de manca de pressupost perquè l’accés a la cultura és un dret cultural irrenunciable.

L’altre fons digitalitzat, tot i que discutible pel que fa a les motivacions i procediments, és el contingut (parcial) de l’Arxiu Històric de Sitges al portal de la Generalitat Arxius en línia. La falta d’accés a la documentació de l’Arxiu Històric de Sitges i el seu funcionament de l’Arxiu Històric de Sitges és endèmicament flagrant  i inadmissible, tant com la incapacitat del consistori de posar-hi remei. El paliatiu ha estat aprofitar un material ja digitalitzat (però no posat a l’abast perquè l’AHS, per no tenir, no té ni la més elemental pàgina web) juntament amb resultat d’un programa de digitalització recent sobre el qual a penes s’ha informat, afegint-ho total portal esmentat. Com que l’única guia que hi ha de l’AHS data de 1982 i no se sap del cert que hi ha més enllà de les sèries convencionals dels arxius locals continuem amb possibilitats més que reduïdes d’accés virtual tant als documents com a les seves referencies i descripcions.

Tot plegat per dir que el doble fil digital consisteix, d’una banda, en preservar i difondre el patrimoni i el coneixement, però que això no eximeix de cap manera la responsabilitat de les institucions de mantenir els centres oberts, accessibles i amb serveis competents, perquè és un dret cultural i s’hi treballa per a la comunitat. Insisteixo: parlem de drets culturals de Sitges, i aquest és un tema estrella per als mesos a venir. De moment els deixo amb una imatge de les que valen més que mil paraules sobre el Sitges de 1890.

Publicat a “El Marge Llarg” L’Eco de Sitges, 13.01.2023

TORNAVEU, d’AUGUST BOVER. UNA POÈTICA ALS LÍMITS DEL LLENGUATGE

“Tenim la responsabilitat de mostrar al públic les possibilitats de la llengua.” Amb aquest titular August Bover presentava el segon poemari de la trilogia oulipiana que aquests dies Tornaveu ha tancat. Va ser presentat aquesta setmana a la Biblioteca Santiago Rusiñol en el transcurs d’una conversa amb l’historiador de l’art Ferran Martínez Sancho. El poemari clou la trilogia que August Bover, escriptor, professor i poeta va iniciar amb Cloc! (2010, reeditat el 2014) i amb Beavà (2014). 

Bover compta amb una sòlida trajectòria literària configurada per set llibres de poesia, tres de prosa i narrativa i un llarg nombre d’obres d’estudi, erudició, assaig i antologies relacionades amb la seva biografia acadèmica. Entre aquestes darreres destaquen les dedicades al poeta i pintor del Renaixement Pere Serafí, al poeta i artista nordcatalà Josep-Sebastià Pons i a la literatura algueresa amb els seus estudis sobre el poeta Rafael Caria. L’obra literària i assagística de Bover ateny una dimensió humanística i creativa d’alt nivell en la que els perfils de  l’escriptor i de l’acadèmic es fusionen en una visió integral de la literatura i les arts visuals. Una visió que s’enriqueix amb el rigor de la recerca i la decidida voluntat de creació literària amb una sensibilitat amatent a les arts visuals i a la música. Aquest retrat d’August Bover va creixent en intensitat, quantitat i qualitat amb una obra que se supera per l’originalitat i la coherència amb el seu ideari ètic i literari.

El fet que Bover hagués optat des de 2010 per l’oulipisme com a forma expressiva té la seva importància. L’oulipisme com a tendència poètica de fundació francesa prové de la paraula Oulipo, obrador de literatura poètica, i treballa amb la llengua a manera d’experimentació a partir del joc entre la fonètica i el significat. Redueix el significat a la seva essència i configura una sintaxi minimalista, de manera que activa no només els recursos lingüístics del poeta sinó també els recursos de comprensió de qui llegeix. És un exercici de creació i intel·ligència a partir dels recursos que una llengua ofereix i per aquest motiu no és gens estrany que compti amb qualificats seguidors en llengua catalana que, com August Bover, mantenen i acreixen la fidelitat i l’admiració vers la llengua pròpia.

Tornaveu  forma part d’aquesta experimentació fonamentada en l’expressivitat del llenguatge i en el joc fonètic. Bover els amplifica amb el joc dels significats i amb la reducció  a la seva essència, de manera que tant la lectura com l’audició del poema situen el públic receptor en una tessitura d’atenció més intensa i esforçada, amb resultats del tot gratificants. A més, Bover hi afegeix la marca de la seva pròpia dicció poètica amb una combinatòria equilibrada i compenetrada d’ironia i de tendresa que converteix els textos en lírica i proclames. Els poemes transiten per noms propis, topònims, lèxic i denominacions de tot el conjunt dels Països Catalans, que configuren la geografia i marc natural i vital de l’obra d’August Bover. Els emplaço a comprovar-ho i gaudir-ho  amb la lectura del llibre perquè no se’n penediran gens.

M’he referit abans a la dèria d’August Bover per la compenetració entre les lletres i les arts visuals i per aquest motiu va encomanar el relat gràfic a l’il·lustrador i expert en història de les joguines Pere Capellà i Simó. Amb la coberta obre el llibre i amb  il·lustracions a tota pàgina inicia cadascun dels quatre capítols del poemari amb un llenguatge tan simple com compenetrat amb els textos i el seu sentit. 

No puc cloure aquesta aproximació a Tornaveu sense mostrar un dels poemes amb que Bover ens ha obsequiat. No és un poema de circumstàncies sinó de militància en els àmbits que, més enllà de la poesia, molts de nosaltres compartim:

            Érem, som i serem…

            Pel que hem estat,

            pel que ara som

            i volem ser,

            allà on siguem

            o on ens estiguem,

            serem només

            si volem ser,

            i serà bo

            i estarà bé,

            si tots hi som

            i els que s’hi estan

            hi poden ser.

            Som i serem,

            no ens n’estarem!

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 31.I.2020

LA SENTÈNCIA I UNS QUANTS TÒPICS

Des del passat divendres, tot i que tothom sabia que es donaria a conèixer el dilluns següent, que s’havia anat filtrant a través de determinats mitjans. Però tot i així, i tot i sabent què diria de fa temps, no va ser menys punyent. L’escenificació de dilluns també mostra grans evidències, com la del jutge Llarena enviant ipso facto el tercer requeriment d’extradició a Bèlgica a la cacera del president Puigdemont. És el que s’esperava: una venjança implacable mal disfressada d’un judici que des del primer dia s’ha mostrat com una gran farsa. Ha estat un judici orquestrat des del primer moment del conflicte amb la construcció d’un relat utilitzant el vocabulari de més alt voltatge al codi penal i, per consegüent, subjecte a la màxima penalització. El reportatge 1-0, cas obert emès per TV3 anit – avui és dimecres al matí i la redacció d’aquest setmanari tanca excepcionalment d’aquí a una estona – ho mostrava amb claredat palmària.

El descrèdit del poder judicial de l’estat ha quedat més en evidència que mai  no només a ulls dels catalans i dels espanyols que creuen en la democràcia, en la independència de la Justícia i en la separació de poders. Diverses veus dels medis polític, jurídic, social i dels mitjans de comunicació  dels països estrangers de dins i fora de la Unió Europea no fan més que emetre les seves fundades opinions coincidint amb la qualificació de farsa judicial, la desproporció i el despropòsit de la sentència i en la manca de sentit polític del govern  espanyol. El periodista Till Bartens, des del setmanari alemany Stern ho ha brodat amb una frase lapidària: “ Es gibt ein Möbelstück, das in Spanien unbekannt zu sein scheint: den Verhandlungstisch. Denn wer sich an ihn setzt, hat schon verloren, so die Auffassung vieler Politiker in Madrid”, que en català diu que “Hi ha un moble desconegut a Espanya: la taula de negociació. Perquè qui s’hi asseu ja ha perdut, diuen molts polítics de Madrid”.

La prepotència i l’enrocament  que va mostrar el president del govern  espanyol en funcions Pedro Sánchez en les seves primeres declaracions de la sentència ho confirma, tal com palesa una realitat atàvica: la visió colonial del concepte d’estat i de l’exercici del poder des dels estaments estatals. Moltes persones es pregunten a hores d’ara si la convocatòria electoral del proper 10-N i les repetides negatives al pacte amb el partit de Pablo Iglesias no es deuen a les ganes de tenir mans lliures a l’hora de la sentència. Colonialisme, prepotència, repressió, farsa, ignomínia són alguns dels tòpics relatius a aquest judici i les seves conseqüències que s’aniran repetint fins a l’avorriment.

“Diàleg” n’és una altra. Ha estat el mantra d’unionistes que s’ha utilitzat a manera de comodí per desvirtuar, disfressar, deturar, decodificar, devaluar, desintensificar i desautoritzar la voluntat de més de dos milions de votants i de posicionament resoltament oberts a favor de la independència del país. Encara dilluns al migdia, quan tot el diàleg que s’ha ofert des del govern estatal ha estat el del falsejament del relat, el del judici farsa i el de cent anys d’empresonament sense, tal com s’han afanyat a declarar, hi hagi el més petit besllum de reducció o de fer més suportable aquesta injusta condemna, alguns polítics i opinadors clamaven per un diàleg que des del primer dia ha tingut com a tota resposta un no com una catedral. Per més que es clami des d’aquí, a l’altra banda el ressò és buid com el d’una campana: és el no a tot.

Dues codes per anar acabant. Una: mentre enllesteixo aquest article vaig mirant les piulades del tuíter i en veig una il·lustrant la llarga marxa per la llibertat: “I caminem per voler ser, i volem ser per caminar” – hi poden posar la música de Lluís Llach, si volen. Dues, per partida doble: “La no violència és la força més gran a disposició de la humanitat”, que deia Gandhi; “Tot el suport a les mobilitzacions i a les marxes massives i pacífiques. Cap violència ens representa”, han escrit i piulat els nostres #presospolítics.

Publicat a “El Marge Llarg”, El Eco de Sitges, 17.X.2019

LA (DES)PROFESSIONALITZACIÓ DE LA CULTURA. EL CAS DE SITGES

El reportatge que L’Eco de Sitges publicava la setmana passada (27.09.2019) sobre els equipaments culturals de la Vila és una part de la situació de la política cultural del municipi i connecta amb d’altres, com la professionalització de la cultura. Des dels diversos sectors  professionals s’ha lluitat molt per poder fer entendre que, com qualsevol altre àmbit, la cultura requereix i exigeix la seva professionalització i que la professionalització crea ocupació. És una afirmació que té gradacions i matisos però que en ple segle vint-i-ú és una evidència.

Aquest és el punt on les administracions locals han d’actuar. La professionalització de la cultura dins del sector públic i de l’administració municipal  és tan important com ho pot ser la de l’urbanisme, el comerç, el medi ambient o la gestió de residus. La realitat és que en termes generals no arriba als mínims que els pobles i ciutats requereixen. Malhauradament aquesta mancança a Sitges ateny unes proporcions que, per les seves dimensions quantitatives i qualitatives està en situació de semàfor vermell.

El personal tècnic de cultura a l’Ajuntament llueix per la seva absència. Durant la passada legislatura, la regidora Rosa Tubau va esmerçar un munt d’esforços per  aconseguir dotar el departament d’una estructura tècnica amb personal qualificat – sense menystenir la feina del personal que hi treballava, que prou esforç feien per a la bona marxa de la regidoria. Però va topar amb el bloqueig i l’oposició de la Regidoria de Recursos Humans. De manera que la (des)professionalització de la cultura a l’Ajuntament és cada vegada més flagrant, l’exercici de les polítiques culturals és qüestionable i l’acompanyament als diversos sectors i iniciatives és pràcticament inexistent.

La (des)professionalització cultural a Sitges afecta diversos sectors. Continuant des del sector públic, condiciona importants aspectes dels museus, arxiu, biblioteques i organitzacions. Si en el moment de la constitució del Consorci del Patrimoni de Sitges la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sitges haguessin tingut una visió de política cultural sobre la importància dels museus, les seves col·leccions i els edificis d’altra manera hauria anat. Però en un primer moment van prevaler criteris administrativistes, si se’n pot dir, i de limitada exigència de coneixements. A resultes de tot plegat aquest Consorci que al desembre complirà vint-i-cinc anys i que amb l’aplicació de LARSAL des de 2015 presenta importants problemes de governança, fins els primers anys del segle actual no va assolir alguns dels nivells professionals necessaris i a hores d’ara la plena  professionalització dels museus sitgetans no s’ha culminat.

Una altra mancança la palesen els horaris de les biblioteques i de l’arxiu. Els horaris públics de les biblioteques sitgetanes no abasten els sis dies feiners al complet ni garanteixen la cobertura horària dels dies feiners entre festes. Pel que fa a l’Arxiu Històric de Sitges ja fa massa anys que la dotació de personal i la irregularitat horària impedeixen fins a límits inadmissibles el bàsic i correcte funcionament de l’accés públic. Són temes relacionats, al capdavall, amb els costos de la cultura que els municipis han d’assumir i resoldre per l’obligatorietat de prestació dels serveis culturals públics a la població i a la recerca.

No puc deixar de referir-me al Festival Internacional de Cinema. A la premsa i a les xarxes socials s’ha expressat el recel que el Festival marxés de Sitges. Per a mi fóra igual despropòsit que el Festival marxés de lloc com que la seva gestió es portés prescindint d’un equip format per professionals de Sitges. Em consta que l’actual estructura presenta mancances endèmiques que el Patronat hauria de resoldre després de cinquanta-dues edicions del Festival. La crisi creada els darrers mesos s’ha endut un excel·lent professional quan els problemes detectats no venien pas de nou i l’acord adoptat per la seva substitució obre més d’un interrogant.

La professionalització de la cultura té a veure directament amb costos de la cultura i amb les prioritats. No hauria de fer cap recança reclutar bons professionals. A Sitges n’hi ha de tots els àmbits amb formació, coneixement, experiència i talent provats. Només requereix creure que són imprescindibles per a un correcte exercici de les polítiques culturals. En aquestes mancances i reptes Sitges, per més singular que sigui i per més que ens l’estimem, no es diferencia gens de les altres viles i ciutats del país.

Pública a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 11.X.2019

LA BATALLA DE BARCELONA

Anava a escriure sobre piulades, enquestes i empats perquè l’actualitat n’és prolixa. Tothom sap que les xarxes socials són de doble i triple fil, i esdevenen tant una taverna d’amics com una onada expansiva que crea i augmentat tota mena de virtualitats i personalitats. De vegades podem arribar a creure’ns que el que el nostre cercle opina és veritat incontestable i no és més que un relatiu tant per cent d’opinió. Les eleccions generals ho van corroborar i les darreres municipals, també. 

Com les enquestes. Vaig respondre les que em preguntaven sobre els possibles resultats de Sitges i les vaig contrastar amb les d’amics, coneguts i saludats; les impressions que en treia no concordaven amb les que el nostre setmanari publicava, i és que cada vegada és més difícil refiar de les enquestes. Perquè finalment la resposta la tenen les urnes, i el que semblava una aclaparadora victòria ha acabat en un empat de quatre a quatre. Em refereixo a resultats en regidories i no en vots.

Aquests comentaris queden desplaçats, hores d’ara, per la gran batalla de Barcelona. Fins ara considerava que la gran batalla de Barcelona s’havia lliurat el setembre de 1714 però em sembla que la que en aquests dies s’està esdevenint té unes proporcions no sé si similars però sí de considerable dimensió en una societat democràtica.

Diumenge a la nit el triomf indiscutible de la llista d’ERC encapçalada per Ernest Maragall semblava que li assegurava l’alcaldia. Però poques hores més tard, les declaracions d’Iceta preconitzant que s’havia d’aconseguir de totes maneres que l’independentisme no governi la ciutat capgiren, enterboleixen i compliquen la situació, a la que s’hi uneix l’oferta incondicional de Valls. L’endèmica dialèctica de la dreta i l’esquerra semblava haver estat capgirada per l’independentisme. Però després arriba l’hora de les sumes i si els que volen sumar en contra sumen hi pot haver canvis substancials, i no només per Barcelona. A hores d’ara Maragall avança per un acord amb els Comuns. Un acord preferent, diu. ¿Vol dir que descarta sumar amb Junts X Cat? La notícia també diu també que Maragall s’ha emplaçat per negociar amb tots dos per separat. Artadi declara que cal deixar enrere els tacticismes partidistes. En definitiva, el que passi a Barcelona repercutirà a Catalunya, i no em refereixo a una possible repercussió en pactes electorals sinó a una qüestió de més profunditat com és la deriva de la capital del país. 

De tot plegat, ara per ara, i a nivell de context general, dues conclusions. Una, que els valedors de les llistes separades s’han cobert de glòria una vegada més, perquè la unitat suma i reforça i els resultats de Barcelona haurien estat més espectaculars. Però el tacticisme es va imposar una vegada més per anar  de victòria en victòria…fins a un final que a hores d’ara encara no està clar. Del tacticisme se’n deriva una altra conseqüència. S’han justificat les llistes separades en favor, deien, de la unitat d’estratègia i d’acció. Aquest principi ha estat obviat en àmbits tan importants com el Parlament de Catalunya fins avui mateix – s’han declarat nuls els vots en favor de la votació simbòlica a Carme Forcadell per cobrir un lloc de la Mesa perquè portaven escrits a favor seu. Si estem en una situació absolutament anormal, ¿ cal declarar nul·la una expressió de voluntat política a favor d’una persona injustament i preventivament empresonada per haver defensat el mandat popular? Una vegada mes, el President del Parlament no ha estat a l’alçada de les circumstàncies, i ja en van unes quantes. Si no pacta l’estratègia no hi haurà ni unitat ni acció que valguin. 

La segona conclusió, tornant a la batalla de Barcelona, és la importància de l’assoliment de l’Alcaldia. Tot resta enlaire, doncs. Però l’oferiment de Valls, les declaracions de Raimundo Viejo,  les de Miquel Iceta, les de Franco Rabell i el tutti quanti de veus de l’unitarisme i del 155 palesen el que ja sabíem: que en aquestes eleccions ens hi jugàvem molt més que unes eleccions locals. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges (31.V.2019)