A LA SITGETANA MANERA: VOTAREM!

A LA SITGETANA MANERA: VOTAREM!

Clavells

PLEIN AIR (POEMA PER A UN INTERLUDI)

rc-plein-air-mnac
Ramon Casas, Plein air (Paris, 1891). MNAC, Barcelona

He arribat massa d’hora

i la fredor no aconsella esperar al ras.

Fosqueja. Al carrer  tot són neons

i cotxes que traginen solituds.

Encara és d’hora per als bars de nit

i fa estona que ha acabat la sobretaula:

un interludi incòmode.

Acarada al finestral que fa d’aparador,

en un estret xamfrà reconvertit

i un cafè a taula, 

em refaig del fredor d’aquest capvespre. 

Qui esguardi  des de fora

veurà una dona absorta que somriu

escrivint amb decisió i deler,

assaborint aquest impromtu inesperat que em fa feliç

– interludi, plein air, pintura en gris,

una dona asseguda, segura d’aparença,

en una mena d’oasi capvespral

d’escriptura miop.  – On són, les masses?

Les multituds avui són els vehicles

adelerats transitant la ronda avall.

D’aquí a no res retrobaré la gent

amb qui un cop més evocarem en Ramon Casas.

Serà una estona d’amable complaença,

un punt convencional i haurem complert.

He conquerit un espai de plenitud

en el poema.

La porta és mig oberta per atreure clients,

el parc que queda ben lluny,

el brogit és enfora,

la soledat endins,

i no hi ha ningú al portal per a un comiat.

BALADA DEL QUERUBÍ DE LES SIS ALES

BALADA DEL QUERUBÍ DE LES SIS ALES

L’altre dia que vaig anar a veure el Picasso romànic al MNAC em vaig topar amb el querubí de les sis ales de l’absis de Santa Maria de Taüll. Anava remugant versos en veu alta. D’amagat seu els vaig anar copiant perquè em va semblar que seria una manera més autèntica per desitjar  Bon Nadal …

Versió 2

Tot sóc ulls

i tot sóc ales

per mirar

i per volar

enlairant-me

sense escales

i de ben lluny

contemplar

un món

que ha perdut

mesura

i  sentit

d’humanitat.

 

Tot sóc ales

per recórrer

l’infinit

del meu espai

bo i cuidant

que no les fongui

l’escalf de

l’hivern solar.

 

Tot sóc ulls

per al paisatge

que no s’ha

de destrossar

conservant-lo

per vosaltres

i llegar-lo

als que vindran.

El paisatge

és el binomi

de natura

i els humans.

El paisatge

sou vosaltres,

tants desastres

no s’hi val.

 

Quan vam dir

“pau a la terra”

apel·lant

a la bondat

dels éssers

que l’habitaven

ho vam dir

amb la voluntat

que el missatge

fos per sempre,

no només

circumstancial.

 

Un ram de vesc,

d’eucaliptus

d’heura fresca

o galzerà

engalana

llars i portes

aquests dies

hivernals.

 

El desembre

és mes de festa,

de naixença

i de final.

L’any acaba

i recomença

amb desigs

de retrobar

l’esperança

desnerida

i que cal

alimentar.

Claror nova,

natalici

per un món

més fraternal.

 

I si us miro

i si m’enlairo

no és que fugi

ni que negui

realitats,

que les ales

tenen límits

i els ulls farts

de tant plorar.

És que em cal

cercar consol

per confiar

en el cor humà.

 

Glòria a Déu

a les altures

i a la pau

universal.

 

(Ja veieu

que no és gens fàcil

el discurs

de renovar).

CONTRA EL DARD, EL POEMA. (UNA POÈTICA)

CONTRA EL DARD, EL POEMA. (UNA POÈTICA)

n-de-stael-mediterranee-le-lavandou-1952
Nicolas de Staël, Mediterranée, Le Lavandou (1952)

És la febre que conjura les paraules i m’aboca al paper en blanc. És el neguit guiant les meves mans que multipliquen el delit i la fúria. És la llum que s’escola per l’arbreda en la vall closa. És la mar que es vesteix amb mirallets d’estiu i amb un riell que es perd en l’horitzó. Sóc tota jo qui es vincla al reclam rabent de la sang, obscurament feliç de ser en el poema. (Cinc besllums per a un estiu de cendra, 2011)

No tinc biografia.

Com William Carlos Williams volia escriure un poema però m’he abocat a escriure la biografia dels meus poemes.

Escriure és una necessitat i explicar una altra, i totes dues conflueixen en una reflexió a tocar dels límits. No existeixen ni el cànon ni el temps, ni geografies ni llengües. Quan hi ha alguna cosa a dir, tot esdevé intensitat i s’agleven paraules i versos. Després arriben els silencis, un desert ressec i ocre, aridesa, terra clivellada, cendra. La travessa, si ho és, no té calendari. Llavors, forçar la paraula és fallida i impostura. Si l’ase aplaudeix em neguitejo però si ho fa el porc és que m’he traït.

Sóc el que escric.

La meva poesia són descobertes, passions i obsessions.

És la llum dels mirallets que la mar fa a l’estiu i la llum abissal de subterra vermellosa i ennegrida. És la idea que només sóc capaç de desentrellar seguint l’impuls de convertir-la en poema: contra el dard, la resposta. És un vidre opac i el mirall d’ulls endins.

La meva poesia són ciutats, París, Viena, Roma, Sant Petersburg, són països, Provença, Itàlia. La riba nord de la Mediterrània i algunes geografies de la riba sud, amb tots els vells mites. La Mediterrània d’Umberto Saba. La tardor daurada de Mercè Rodoreda vora el llac de Ginebra.

La meva poesia són els altres poetes, les que em van fer: Rosa Leveroni i Montserrat Abelló. Les que he anostrat: Marina Tsvetàieva, Else Lasker-Schuler, Anna Akhmàtova. Els que no puc deixar: Ausiàs March, Rilke, René Char. Els que m’hi porten: Caravaggio, Courbet, Cézanne, Nicolas de Stael.

El contrallum.

El corall.

L’ambre.

Les roses.

L’instant.

La voluntat de dir.

L’oblit. 

Text publicat a tall de biobibliografia a Nit de Poesia. 16è Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 2016. (Llibre del Núvol; 14) 

DOS POEMES I UN COLLARET D’AMBRE. BREU MEMÒRIA DE MARINA TSVETÀIEVA

 

2011-08-11 2011-08-11 001 104
Collaret d’ambre de Marina Tsvetàieva, de la seva casa-museu de Moscú (2011). Fot. Frèia Berg

Avui, 31 d’agost, setanta-cinc anys de la mort de Marina Tsvetàieva. La poeta que vivia i somniava en l’amor i la llibertat absoluts. M’impressiona la lectura de tots i qualsevol dels seus textos, que he anat reunint, llegint, nodrint-me’n, traduint-los de vegades. Recupero la fotografia del seu collaret d’ambre, de la seva casa-museu de Moscú. No he volgut que el dia em passés per alt, i és per això copio dos poemes que parlen d’ella, distants en el temps però no en la intensitat. El primer forma part del poemari Memorial de platges (1993). El segon forma part de  Llum abissal. Suite i homenatge a Marina Tsvetàieva, encara inèdit.   

HIVERN DE 1941

Retrat de Marina Tsvetàieva

Ja no troba consol en llibres ni en dibuixos

que omplien de colors els vidres de la neu,

els somnis de festeig, una alegria quieta;

esventada la cendra dels records.

El món no es construeix amb fragments d’ombres;

la roba, trista i fosca, admet l’últim pedaç.

Li resta l’espurneig del glaç i la gebrada

a l’antiga pastura. Arriben mesos llargs

i sap que, aquest hivern, envellirà de pena.

Memorial de platges (1993)

2011-08-11 2011-08-11 001 139
Marina Tsvetàieva, Moscú, 1939-1940

ÚLTIM PASSATGE DE MARINA TSVETÀIEVA

Aquella corda

l’hi donà per lligar el bagatge d’una vida derrotada

de poeta a poeta

per refer potser dubtosament encara el bri d’una existència

abocada amb passió a la vida i l’escriptura

riu avall de la deportació

– i va ser la fi el que arribà amb aquella corda

que enaltí  la vida derrotada.

Aquesta corda

amb què lligo els llibres i els papers que amb mi s’enfonsen

invocant l’obscuritat al viu dels tornassols

amida la distància de la llum presonera

entre la gran, creixent i creada llunyania

que clou per sempre més el resplendor dels ulls.

Llum abissal, inèdit.

BROCANTERIA A MUNTANYA

Brocanteria (2015). Fot. Frèia Berg
Brocanteria (2015). Fot. Frèia Berg

Matí de mercat

i blau barroc modest voltat d’estrelles i llum empolsegada.

La pedra fosca guarda la memòria

que s’escola entre murs, portals i porticons.

L’amplària d’altes valls

acull d’antologia dels oficis perduts

i llars desfetes en paraments de lli i passamaneria,

coberts i copes i joiells artdéco,

vaixells, escriptoris, nines, randes,

tardes interminables de ganxet i puntes de coixí fins que es fa fosc.

Brocanteria, el món desguaçat a la menuda.

Migdia al sol i tarda de muntanyes de vellut.

HAIKÚS DE LA LLUNA

Maria Girona, L'Alhambra.
Maria Girona, L’Alhambra.

1

La lluna em mira

i em somriu enfilada

en la nit meva.

2

La lluna em porta

per un riell llarguíssim

damunt la fosca.

3

La lluna em dóna

perles i lluentines

espurnes d’aigua.

4

La lluna em conta

històries de pirates,

vaixells i perles.

5

La lluna em mostra

l’atzavara florida

xiprers i roses.

6

La lluna em crida

que segui a l’escriptori

amb paper i tinta.

7

La lluna em guaita

mentre escric ben de pressa

versos que fugen.

Amb l’excusa d’un quadre de Maria Girona,

12.V.2015