KÄTHE KOLLWITZ A BERLIN

És més que una presència. La ciutat de Berlin evoca l’escultora i grafista Käthe Kollwitz (Königsberg, 1867 – Moritzburg, 1945) en diversos indrets que vaig anar descobrint després de la caiguda del mur. Abans, circulant per un Berlin Est en permanent estat de setge policial hauria estat impossible. La meva primera visita a Berlin havia estat el 1988, després de la qual em vaig prometre de no tornar-hi més fins que “allò” hagués acabat. “Allò” era una ciutat sòrdida, empobrida, empresonada i sotjada permanentment per la mirada omniscient de la dictadura prosoviètica. A la porta de Brandenburg, vista des de l’Est, el silenci de la gent a banda i banda era un esglai. Dels antics països de l’Est que havia visitat Berlin va ser la pitjor experiència. Per aquest motiu, quan hi vaig tornar la tardor de 2001 el primer capvespre em vaig palplantar a la porta de Brandenburg, donant les gràcies a J. S. Bach pels seus concerts i mirant emocionada com la gent passava amunt i avall i una canalla que hi jugava xisclant com les orenetes sota una pluja fina. 

La Neue Wache (setembre, 2019). Fot. Frèia Berg

A l’Avinguda dels Til·lers, Unten den Linden, un dels edificis més emblemàtics és la Neue Wache, el de la Nova Guàrdia. És una construcció de 1818 on l’arquitecte Schinkel va projectar la caserna de la guàrdia imperial amb un neoclàssic auster on també es recordava les víctimes de les guerres napoleòniques. El 1931, desproveït de les funcions casernàries, l’arquitecte Heinrich Tessenow, la va reconvertir en un edifici commemoratiu dedicat a les víctimes de la Gran Guerra. Amb el transcurs de la història, la Neue Wache ha esdevingut un dels indrets més emblemàtics de la ciutat. No es va lliurar dels bombardeigs dels russos el 1945. La RDA en va inaugurar la restauració el 1960 i aprofitant  el caràcter de l’edifici va esdevenir un monument a les víctimes del feixisme enterrant-hi un soldat i un presoner de camp de concentració desconeguts, obviant les víctimes del totalitarisme soviètic. 

Käthe Kollwitz, Pietà, instal·lada a la Neue Wache, Berlin (setembre 2019). Fot. Frèia Berg

Hi vaig tornar fa pocs mesos. Era un deute pendent, per la seva transformació en lloc de memòria de la República Federal Alemanya dedicat a  les víctimes de la guerra i els totalitarismes des de 1993. I, sobretot, perquè la simbologia dels soldat, la víctima desconeguts i la flama encesa van ser substituïts una escultura de Käthe Kollwitz, una simbologia més profunda, universal i  inclusiva que expressa el dolor d’una mare abraçant el fill mort. La decisió va ser presa per llavors canceller Helmut Kohl. L’obra es titula Mare amb fill mort, però la gent li ha atorgat una altra denominació emblemàtica: Pietà. L’espai és ampli, de claror grisenca, envoltat d’un silenci colpidor que només trenquen les passes dels visitants. Corprèn tant el silenci com l’impacte que causa una obra que expressa la profunditat d’un dolor immens sense escarafalls, ni proclame. És la nuesa de l’art el que preval i el que fa entendre, una vegada més, la necessitat de l’art en la nostra societat. 

Käthe Kollwitz, Pietà, o Mare amb el fill mort. Fot. Frèia Berg

Després vaig anar a cercar Käthe Kollwitz al seu museu. Un museu discret situat a Fasanenstrasse, una travessia de Ku’dam, costat per costat d’un altre indret de la topografia cultural berlinesa com és la Literaturhaus. La visita al museu és un indret imprescindible per conèixer la vida i l’obra d’aquest artista que va viure a Berlin més de cinquanta anys. El seu art no és amable ni plaent sinó que impressiona per la seva capacitat d’expressar la duresa de les condicions de vida de la classe treballadora, dels desproveïts, del dolor dels humils, carn de canó de totes les guerres i totes les desigualtats, i especialment de les dones. Això és el que Käthe Köllwitz es va dedicar a explicar tota la seva vida amb convicció, intensitat, honestedat i grandesa. 

Käthe Kollwitz també és present a la topografia berlinesa. L’antiga Wörtherplatz, l’antic districte obrer de Prenzlauer, és des de 1949 la Köllwitzplatz en record de l’artista i del seu marit, el doctor Karl Kölwitz, amb qui va compartir vida i ideari; enmig de la plaça una escultura de Gustav Seitz homenatja l’artista.

El 8 de maig d’enguany els mandataris de la República Federal Alemanya es van reunir a la Neue Wache per recordar les víctimes de la guerra i les dictadures. Els diaris van reproduir les fotografies mostrant-los a l’interior de l’edifici davant de la Pietà de Köllwitz, però pocs citaven l’obra d’art. Per això, i contra l’oblit de les guerres i els totalitarismes, he volgut dedicar aquest escrit a Käthe Kollwitz a Berlin. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 15.05.2020

CIUTATS DESERTES

A la imatge de les ciutats encerclades, tumefactes, sobreeixides de víctimes de les temudes epidèmies que periòdicament assolaven Europa s’hi contraposa una altra iconografia a manera de l’altra cara de la moneda. És la imatge de la ciutat deserta. La vista dels carrers i places porxades d’Itàlia sense una ànima que aquests dies proliferen per les xarxes supera la pintura metafísica de Giorgio de Chirico de la mateixa manera que la realitat supera la ficció. Una vegada més la frase depassa el tòpic.

Cal fer cas, molt més de cas a les veus dels metges i experts sanitaris per evitar aquesta expansió fulminant de la pandèmia que a hores d’ara sembla interminable. La seva veu és la més autoritzada, sense cap dubte. La pandèmia s’estén i es perllonga. Les darreres dades del nostre país situen el punt d’inflexió de la corba a finals d’abril. Mentrestant, la pandèmia continua essent el malson permanent en creixement exponencial irremissiblement. La situació és dramàtica i requereix molta més conscienciació, encara, del que significa una emergència sanitària. El confinament ha de ser absolut i el #joemquedoacasa, més que un logo. La població en té consciència i es confina però la manca de mesures dràstiques amb les consegüents garanties no hi ajuda. Cal garantir els serveis essencials i determinats serveis mínims però a hores d’ara, quan a Catalunya portem 11.500 persones infectades i 662 de mortes (dades de dimecres, 25) encara estem lluny del confinament total que el seny i el sentit de supervivència aconsellen. Ningú no pot quedar indiferent quan la població està sotmesa a la pressió d’un alt factor de risc. 

Giorgio de Chirico, L’enigma de l’hora (1911)

Més enllà de les responsabilitats, cal esperar mesures per pal·liar les conseqüències de la pandèmia. Mesures per part de totes les administracions perquè totes hi estan implicades: local, supralocal, nacional i estatal. Els impactes són múltiples i multidireccionals, des dels sanitaris als econòmics passant pels docents i els culturals; tot és emergència. Les mesures adoptades  i el seu impacte són a hores d’ara parcials i, en alguns àmbits, tímides. Se n’esperen més.  La població confinada té tot el dret a esperar que els costos d’aquesta situació sense precedents no recaiguin a la seva esquena ni per compte seu. El panorama que tenim al davant ja no enganya.

Giorgio de Chirico, L’enigma d’un dia (1914)

La setmana passada em referia a dos dels llibres capdavanters en la literatura epidemiològica, La peste d’Albert Camus i La mort a Venècia, de Thomas Mann. Aquests dies he rellegit l’obra de Mann i he recuperat els passatges de la pel·lícula. L’adagietto de la Cinquena simfonia de Gustav Mahler, les imatges capvesprals de l’aigua lenta i oliosa dels canals venecians, les escenes de la platja d’estiueig, les visions de la ciutat decadent i malalta magistralment retratada per Visconti són el perfecte correlat de la narració tot i les llicències que el cineasta es va procurar per a la transmissió del relat de Mann que ell volia fer. Però aquesta vegada no hi he buscat la tensió entre l’art i la vida sinó la pulsió de la mentida col·lectiva, la irresponsable ocultació de la ciutat infestada pel còlera.

M’agrada pensar que a hores d’ara som bastant més civilitzats i que, col·lectivament, solidàriament, estem fent front a una realitat que encara ens depassa però que amb responsabilitat per part de tothom ens en sortirem. Encara que el termini del confinament es perllongui. Ciutats i viles desertes, #joemquedoacasa. 

Giorgio de Chirico, Gare de Montparnasse

 

La fotografia de la capçalera és La torre vermella, de Giorgio de Chirico (1913)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 27.03.2020

L’HERMITAGE DE BARCELONA (1 i 2)

Recreació del projecte d’edifici de l’Hermitage Barcelona. Fot. Hermitage

Segueixo amb autèntica passió el debat sobre el projecte d’instal·lació d’una franquícia del Museu de l’Hermitage a Barcelona que, com d’altres de les seves dimensions i prestigi, ha optat per obrir franquícies en diverses ciutats per tal d’obtenir ingressos i difondre el seu contingut. Les franquícies dels museus no són gratis i es presenten aparellades amb una mena de ‘joint venture’ de caràcter urbanístic, comercial i promocional. El Guggenheim de Bilbao és un exemple del que va suposar per a la renovació d’un teixit malmès i degradat que va aconseguir regenerar gràcies a l’operació urbanística, amb el valor afegit que va posar en evidència la necessitat de la renovació, acomplerta, del Museo de Bellas Artes. Màlaga compta amb un interessant teixit de museus d’art i dues franquícies obertes gairebé simultàniament el 2015 com són el Centre Pompidou i la Col·lecció del Museu Rus de Sant Petersburg i figura com un conjunt d’oferta d’èxit – si més no, ara per ara. 

L’expansió dels grans museus és una realitat amb els models organitzatius de fórmula diversa. Les característiques comunes passen per la construcció d’un edifici amb  la firma d’algun arquitecte amb pedigrí; per una operació urbanística de la ciutat on s’han d’ubicar  i, per esdevenir contenidors d’exposicions temporals bé produïdes amb fons propis o llogades a d’altres. Les ciutats receptores reben els franquimuseus amb els braços oberts convençudes del prestigi i de pol d’atracció per a la indústria turística que creuen que els aporta. La relació dels franquimuseus amb els teixits museístics i culturals és, en canvi, relativa i aquesta és una de les seves pedres de toc.  

La franquícia del Museu de L’Hermitage de Sant Petersburg a Barcelona s’ha plantejat com una operació basculant entre l’oportunitat urbanística i la indústria turística amb l’aquiescència de l’Autoritat Portuària, propietària del terreny on es pretén ubicar. Les primeres informacions del projecte van ser rebudes entre l’entusiasme dels que consideren que cal un nou equipament emblemàtic per a la ciutat i el recel d’altres. D una banda pesava la valoració positiva del Guggenheim a Bilbao i d’altra el fracàs d’altres implantacions, així com la visió crítica manifestada per diversos agents culturals. El posicionament per part de l’Ajuntament de Barcelona va ser de cautela i lentitud.  El sector relacionat amb els museus i amb alguns col·lectius de crítics i artistes va ser obertament crític. La indústria turística dels turoperadors i epígons, en canvi, el va celebrar perquè hi veia la possibilitat de sumar l’Hermitage de Barcelona als circuïts adotzenats i establerts. La recent oposició manifestada per  l’Ajuntament es fonamenta en quatre informes encarregats al respecte. Altament explícits per la seva intencionalitat, tracten de de la ubicació de l’equipament en relació amb l’urbanisme; la seva viabilitat econòmica, l’afectació respecte de la mobilitat urbana i l’estudi cultural que signa Josep Ramoneda i que conclou amb un titular d’una contundència rotunda: “Barcelona no necessita l’Hermitage”.

De tot el que fins ara s’ha dit i escrit hi ha dos aspectes a remarcar. L’un, és que la notícia ha coincidit amb l’enèssima denúncia de la situació de mancances dels museus de la ciutat. L’altre és el de tres destacats articles periodístics : el de Miquel Molina a La Vanguardia reclamant “Una taula de diàleg per a L’Hermitage” a favor del projecte; el més que explícit a la contra de Clàudia Rius al digital Núvol on exclama: “Madrilenys, si voleu L’Hermitage és tot vostre”; i el de Francesc-Marc Alvaro també a La Vanguardia que la clava quan planteja el fons de la qüestió: “de com l’etiqueta ‘polítiques culturals’ ha servint sovint per fer passar bou per bèstia grossa, amb una impunitat sideral”. La qüestió de fons rau en el concepte de cultura heretat dels anys noranta i en “els nostres fantasmes” com són la situació dels museus de la capital de Catalunya i la seva incidència en el teixit urbà, cultural, turístic i industrial.  

La reflexió sobre L’Hermitage de Barcelona coincideix amb una notícia que té el do de l’oportunitat, sobre la pèrdua del lideratge cultural de la ciutat. Ho publica el madrileny ABC fent-se ressò de la consulta anual del Observatorio de la Cultura. Segons l’Observatorio la pèrdua de lideratge és una tendència constatada al llarg dels darrers deu anys que aboca Barcelona a donar pas al lideratge madrileny. Amb comentaris oportuns o no, la situació de la cultura a Barcelona no és precisament per mostrar moral de victòria.

El lideratge cultural de Barcelona és el gran tema de fons en la polèmica de L’Hermitage. Més ben dit, en l’oposició que determinats sectors i agents hi han manifestat i tenen més de queixa enfront de les limitacions i precarietats de la ciutat en tema cultural que a la contra de l’expansió del museu rus. Per què, ¿a qui no li agradaria poder gaudir d’una oferta que sense competir amb les institucions culturals pròpies s’hi complementés amb el prestigi d’unes col·leccions i amb una atractiva programació expositiva i, per extensió, cultural capaç de relligar i vincular l’art i els artistes del país amb el que L’Hermitage pogués oferir?

En aquest afer hi han coincidit dos grans hàndicaps. L’un, nostrat, com és la deficient situació dels museus i centres d’art barcelonins. L’altre, el projecte de L’Hermitage amb una desafortunada presentació incapaç de mostrar les bondats d’un projecte artístic i prestigiós. Les veus que s’han alçat a la contra d’un projecte que  s’ha definit més com a urbanístic i comercial que com a cultural, tenen tota la raó en contraposar aquesta operació amb la necessitat que Barcelona cuidi, protegeixi, incentivi i llueixi les seves pròpies arts i patrimoni, artistes i museus.

La situació dels museus barcelonins és deficitària malgrat la riquesa que contenen i les possibilitats que, ben alimentats i ben treballats podrien oferir. Només cal que les seves autoritats hi creguin. Per posar exemples, el MACBA va patir una crisi pel contingut d’una exposició que va posar de relleu un malestar caïnita intern i, més recentment, la pugna per un necessari espai d’ampliació a la capella de la Misericòrdia va recordar als responsables de Sanitat que feia més de deu anys que calia ampliar i donar serveis mèdics a una població tan sensiblement necessitada com la del Raval. El vaixell insígnia de l’art de Catalunya que és el MNAC continua físicament inaccessible perquè l’Ajuntament encara no ha entès que cal garantir-hi un accés i un transport regulars i còmodes.

Els museus de Barcelona són víctimes de polítiques tan lentes com erràtiques, de dotacions pressupostàries endèmicament escasses  que afecten de ple el seu desenvolupament i les programacions-, d’enquistament de problemes de governança, de canvi de model, i de creixement. Són víctimes de la pèrdua de la importància de la cultura en el context social urbà. Aquest panorama,  juntament amb una indiferència glacial pel que fa al patrimoni públic, com el  de l’exposició universal de 1888 – amb l’Hivernacle de la Ciutadella a punt d’esfondrar-se – i la dilapidació de les restes del patrimoni de l’exposició de 1929 disperses per Montjuïch mostren que el pitjor que li pot passar a una ciutat és que  qui la regeix no tingui cura del seu patrimoni perquè no hi creu.  

Els balanços de 2019 dels museus barcelonins són diàfans. Guanyen visitants el Museu Picasso – modèlic en la seva excepcionalitat – amb més d’un milió de visitants, seguit un Born Centre Cultural i de Memòria que ostenta la contradicció de més d’un milió de passejants i de només cent-mil a l’exposició permanent, les restes  arqueològiques o les activitats, mentre que el MNAC, el MACBA, el Museu Marítim i pràcticament tota la resta perden visitants. I per bé que se sap que els visitants no ho són tot, en una ciutat com Barcelona no deixen de ser un indicador clau.

A manera de conclusió, tot sembla indicar que si el panorama museístic no fos tan precari com la realitat ens mostra, i si el projecte de L’Hermitage hagués situat les arts i la cultura en el seu epicentre estic convençuda que la resposta hauria estat diferent i a favor d’una desitjada i no excloent complementarietat. Però les llacunes del teixit cultural barceloní són massa evidents i els propòsits d’esmena requereixen decisions i un full de ruta que ara per ara no es perceben. A partir d’aquí, qualsevol comparació dels museus de Barcelona amb els de les ciutats d’art europees  resulten odioses perquè mostren el nostre gegant amb peus de fang.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7 i 14.02.2020

BALADA D’OLD CUTLER ROAD

Tothom té els seus llocs mítics. La construcció dels propis espais té poc a veure amb una criteri de presencial d’antiguitat sinó amb la intensitat amb què s’hi habita fora del medi habitual; per això  s’incorpora a l’imaginari propi. És el que em passa amb Old Cutler Road, l’antiga carretera que travessa el sudest de Miami partint de Coral Gables i transcorre per les immediacions de Deering Estate. És un indret vorejat d’autopistes i conurbacions però també d’un important contingent d’espais naturals i carreteres veïnals que travessen aquella geografia. Quan vorejo la vella carretera de Cutler, uns vint-i-quatre quilòmetres, hi reconec cases, edificis i avingudes i sobretot aquella vegetació característica que té molt de tropical com és la dels vells banians d’esteses i nerviüdes arrels i la que amaga les orquídies que neixen empeltades als arbres.

Fa poc circulava per Old Cutler Road per anar fins a Miami, Coconut Grove o Coral Gables. Ja hi tinc els meus llocs,  que poc tenen a veure amb els tòpics habituals. Hi trobo la galeria d’art on exposa el professor i artista John Bailly; els restaurants on vaig tastar una cuina que no té res de mediterrània i que manté el punt d’exhuberància caribenya que la fa exquisida i on preparen uns mojitos inoblidables; els poemes en prosa de Juan Ramón Jiménez escrits a Coral Gables dels quals sort de les universitats hispanistes que en guarden la memòria perquè in situ no hi queda gaire res.

Melissa Díaz, John William Bailly, Joan Carles García Cañizares i la propietària de la Galeria LnS, Miami durant la visita que vam fer a l’exposició de John William Bailly, ‘The roses of Fibonaci’.

Aquest cop hi he incorporat el Pérez Art Museum amb una gran escultura de Jaume Plensa davant de la gran badia de Miami mirada i admirada per tothom i que em fa sentir l’orgull dels artistes del meu país. A dins, la magnífica exposició ‘Elemental’ de Teresita Fernández on he contemplat una visió fragmentada dels EUA en la seva instal·lació Fires (United States of the Americas). 

Més enllà dels llocs que configuren el meu imaginari mític i poètic, la Old Cutler Road em va portar al destí del meu viatge, a Deering Estate. Pocs dies abans de Nadal la presidenta de la Deering Estate Foundation, Becky Roper-Matkov, em va fer saber que el Museu de Maricel havia estat guardonat amb el  Premi William N. Irvine pel lideratge en la preservació històrica i conservació mediambiental i que a mi m’havien atorgat, també, un reconeixement. La notícia em resultar emocionant des d’un punt de vista personal. Però sota el punt de vista professional, després de tot el que hi va haver en l’arrencada del projecte d’obres del Cau Ferrat i Maricel i d’alguna situació d’allò més bèstia que vaig haver d’aguantar, després d’una llarga, esgotadora i inenarrable temporada que va culminar feliçment el 22 de desembre de 2014 amb la reobertura del Cau Ferrat tal com sempre havia estat i del Museu de Maricel transformat del tot, l’atorgament del guardó pel lideratge en preservació precisament de part de la Deering Estate Foundation em va semblar una benedicció. La presència de Joan Carles Garcia Cañizares, diputat president de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona i del Consorci del Patrimoni de Sitges va tenir el valor afegit de la presència institucional dels Museus de Sitges.

EL DISCURS DE LA PRESIDENTA DE DEERING ESTATE FOUNDATION, BECKY ROPER-MATKOV (versió en català) “El premi William N. Irvine, establert en honor d’un ex director de Deering Estate que va treballar durant dècades amb Miami-Dade Parks, s’atorga anualment a una persona o organització que ha demostrat un lideratge destacat en les àrees de preservació històrica i / o conservació mediambiental. Aquest any, és un plaer homenatjar una institució que té un vincle molt especial amb la Deering Estate,  el Museu de Maricel. L’any 1909, Charles Deering, prim de la International Harvester i expert i mecenes de les arts, es va enamorar del vibrant escenari artístic  de Sitges, Espanya, al sud de Barcelona a Catalunya. Va comprar un hospital del segle XIV tocant a mar, va contribuir a la construcció d’un nou hospital per a la comunitat i va transformar l’antic edifici en la seva residència d’estiu i en una llar per a la seva col·lecció d’art universal, anomenant-la “Maricel”, que en català significa  “mar i cel. ”Després de la Primera Guerra Mundial els seus plans van canviar i va traslladar la seva col·lecció d’art als Estats Units.Tanmateix, el llegat arquitectònic de Charles Deering ha estat bellament conservat amb una gran rehabilitació el 2015 al Museu de Maricel. El que abans era la casa de Deering és ara un museu d’art amb una col·lecció des del segle X fins al realisme de principis del segle XX, incloent un destacat retrat de Charles Deering de Ramon Casas; i el gran edifici complementari de Maricel de 1913 és ara el Palau Maricel, un centre cultural per a concerts, conferències, visites guiades i casaments. Per la tasca d’excepcional conservació arquitectònica i cultural, per totes les iniciatives acadèmiques i per la cooperació entre les dues institucions, ens complau atorgar el Premi William N. Irvine al nostre “museu germà”, el Museu de Maricel, i estem encantats que hagin vingut d’Espanya per rebre aquest guardó Joan Carles García Cañizares, Alcalde de Tordera i President de l’Àrea de Cultura de la Diputació Provincial de Barcelona, i l’anterior directora dels Museus de Sitges, Vinyet Panyella.  A més, tenim un premi especial per a Vinyet Panyella, que en la seva anterior responsabilitat  com a directora del Museu Maricel ha fet tant per ajudar Deering Estate amb treballs de recerca compartits  compartides, i que tan cordialment va ajudar a organitzar el nostre viatge que vam fer amb la Fundació allà l’abril passat i ens ha acollit tants de nosaltres a Sitges al llarg dels anys. És un plaer atorgar-li aquesta placa que porta inscrit:“La Deering Estate Foundation, Inc. honora Vinyet Panyella per ser líder en la promoció de la cooperació i l’amistat entre els museus germans del Museu de Maricel de Sitges, Catalunya i la Deering Estate de Miami, Florida.”

La Deering Estate Foundation, Inc. és una organització sense ànim de lucre que proporciona suport financer per al coneixement de la propietat històrica de Deering Estate de 450 hectàrees, propietat de l’estat de Florida i gestionada pel Departament de Parcs del Comtat de Miami-Dade, Recreació i Espais oberts. La Deering Estate Foundation té com a propòsit perpetuar el llegat de Charles Deering en relació amb la  conservació, la cultura i la comunitat. El mes d’abril de 2019 la Fundació va efectuar una visita a Sitges resseguint els llocs del llegat Deering en una visita integral al complex de Maricel i també a l’Hospital de Sant Joan de Sitges i al Centre d’Interpretació de la Malvasia. En l’acte central de la visita al Palau de Maricel, que va ser obert a tots els públics, es va visionar el documental  en versió castellana “On this land/ En aquesta terra” sobre els orígens i història de Deering Estate, i es va lliurar un testimoni de reconeixement del Museu de Maricel com a museu germà de Deering Estate

El reconeixement que la Deering Estate Foundation va atorgar-me ha estat un acte de generositat al que em sento obligada a correspondre. Durant la meva estada a Deering Estate ara fa dos anys com a consultora, compartint la recerca sobre Charles Deering amb la directora de Deering Estate, Jennifer Tisthammer a Miami i a Chicago, van néixer alguns projectes. Quan vaig jubilar-me dels Museus de Sitges vaig continuar treballant-hi per lliure, en aquest i altres àmbits, perquè no volia perdre la meva activitat com a investigadora. I, segurament, no es perdrà perquè de la mateixa manera que Maricel ha de continuar la seva via i acabar els projectes iniciats amb motiu del Centenari 1918-2018, possiblement es trobarà l’encaix per als altres projectes que amb Deering Estate i la Deering Estate Foundation hem explorat recentment. 

Torno a l’espai mític d’Old Cutler Road, als vint-i-quatre quilòmetres entre una vegetació frondosa de vells banians i orquídies amagades. Un espai que amb un retorn poètic elaborat amb tanta lentitud com dedicació que s’inicia amb un haikú:

Lluna i orquídies

Un cercle de palmeres

abracen l’aigua.

Aquesta és la primera visió de Deering Estate, i el paisatge no era un somni.

Una visió de Deering Estate: el cercle de palmeres obertes a mar. Fot. Frèia Berg (gener 2020)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24.I.2020

PAISATGE DESPRÉS DE LA BATALLA

El dia 11, entre altres piulades, em va agradar molt llegir la que el President Torra venia fent remarcant les hores de la diada de 1714 amb la caiguda i rendició de Barcelona. És un dia en què m’agrada pensar en la Barcelona setcentista i divuitesca i tot el que va comportar la derrota. No és que la ciutat hagi estat especialment acurada en la preservació de la seva pròpia memòria. La Ciutadella, avui parc, no disposa encara d’un guiatge que mostri la ubicació de la sinistra torra de Sant Joan, de les muralles, els glacis, llevat dels edificis que els anys i les circumstàncies han conservat: la capella militar, que encara compleix les seves funcions; el palau del governador, avui Institut Verdaguer i els anys de la República l’Institut-Escola, i l’antic arsenal convertit en Parlament de Catalunya el 1932. Per no dir la transformació de tot el barri. Però el dia 11-S m’agrada passejar-hi i reveure la dignitat del Fossar de les Moreres, on no s’hi enterra cap traïdor, de les ruïnes del Born, els carrer malgrat la seva transformació en aparadors de la postmodernitat turística barcelonina.

El Fossar de les Moreres, la tarda de l’11 de Setembre de 2019. Fot. Frèia Berg.

Ahir, l’ahir del moment en què redacto aquest Marge Llarg, el passeig va ser llarg. No entraré en detalls de si a la manifestació érem els sis-cents mil que calculava la guàrdia urbana de Barcelona o els vuit-cents cinquanta mil amb què ens van amidar altres metodologies; per mi érem molts, una gran multitud que va clamar una vegada més unitat justícia i independència. A les 17.15 érem molts, molts milers. Al tram que ens pertocava va ser impossible localitzar els sitgetans però en canvi vam anar a raure al veïnat dels de Sant Esteve de Les Roures, tot molt apretat de gent. La gent, les persones, que són el gran capital d’aquest país i que són un col·lectiu generós, inclusiu, entusiasta, valent i crític.

Quan la concentració es va donar acabada vam fer el trajecte vers el paisatge després de la batalla travessant literalment tota la Barcelona antiga, des de la muralla de Sant Antoni fins el Baluard de Santa Clara. Del Mercat de Sant Antoni al Pedró, del Pedró al carrer de la Boqueria pel carrer de l’Hospital, que és entrar a un bronx nostrat on la degradació urbana conviu amb la problemàtica social més punyent de la ciutat; de la Plaça de Sant Jaume amb aquella pancarta que molesta tant els unionistes que no volen reconèixer el setge ni l’empresonament per motius polítics cap a  la Via Laietana fins Santa Maria del Mar, el Fossar de les Moreres, el Bornet i el Born, per retornar a la civilització urbana de la línia quatre del metro vorejant el perímetre del gran Museu Picasso.

L’antic barri de Ribera avui són les ruïnes conservades al Born. Fot. Frèia Berg, 2019

Són moltes les reflexions sobre els carrers, les cases, les ruïnes, el fet de posar de moda un barri i, alhora, fer-ne malbé la identitat intrínseca, si d’això encara se’n pot parlar a la Barcelona dels capitals inversors i de la manca de polítiques socials consistents i eficaces, desnonaments inclosos. El que sí que em va quedar clar una vegada més és que sense història no es pot governar. Vaig aprendre la frase d’en Josep Carbonell i Gener, però no sé si és ben bé seva; tant se val. Davant de les ruïnes del Born vaig recordar que els veïns van ser obligats a enderrocar les seves cases a cop de pic i de martell per construir la Ciutadella; per això l’odiaven tant. I per això es van afanyar a construir de nou la seva ciutat com van poder.  Hi va haver i hi ha vencedors i vençuts. Els que van entrar a sang i a foc a Barcelona, els que van fer capitular la ciutat, van enviar a l’exili els seus defensors i en van empresonar d’altres, i van obligar els barcelonins del barri a enderrocar les seves pròpies cases i que van romandre a Barcelona com a forces d’ocupació del règim de Nova Planta tenen els seus successors en els negacionistes de la història i els unionistes que no volen reconèixer que l’exili i la presó per persecució política encara existeixen.

Els paisatge després de la batalla em suggereix, un any més, l’alliçonament que més valoro: que l’endemà, segons expliquen les cròniques, els barcelonins es van posar a treballar de valent per sobreviure. I això és el que celebrem.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 13.IX.2019

DONES SENSE CIUTAT

Durant els set anys que he treballat als Museus de Sitges vaig abandonar altres activitats perquè no m’hi podia dedicar. Per més que m’hi he dedicat,  la feina ha estat absorbent i  he constatat que la gestió burrocràtica (sí, amb doble erra) devora. I jo que sempre havia practicat la doble vida professional i literària em vaig trobar escapçada perquè la conciliació era pràcticament impossible. Vaig deixar les lletres a mínims mantenint aquest “Marge Llarg” que dóna fe de la meva existència, i vaig anar desant idees i projectes. Fins que fa gairebé quatre mesos vaig canviar de via.

Rosa Leveroni, escrivint.

Aquest raonament el tens clar quan prens distància amb el passat immediat. La creació literària durant la doble vida són en una quinzena de llibres de poesia, traduccions d’altres poetes, i un total de quaranta-un llibres i opuscles publicats; vaig fer-ne el recompte fa poc per a un cv que havia de posar al dia. I encara pren més força quan retornes a escenaris que fa temps que havies deixar. Aquests dies he pres part a les jornades organitzades pel grup de Dones i Lletres de l’ACEC amb el títol de III Jornades Dones sense ciutat,  inspirat en la utopia formulada Christine de Pizan (1364-1430) a La ciutat de les donesen tant que espai lliure i igualitari. He compartit converses amb Marta Pessarrodona, flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2019 (cinquanta-un anys de premi i només sis dones); amb la poeta andalusa Juana Castro, autora d’una poesia bella i contundent centrada en la persistència d’un patriarcat tan atàvic com violent, i amb la poeta i editora Rosa Lentini, que ha donat veu i visibilitat en un esplèndid catàleg de dones escriptores des de l’editorial Igitur: de Rosa Leveroni a Djuna Barnes, de Rose Ausländer a Hilda Doolittle, de Renée Vivienne a Else Lasker-Schüler. Des del públic, les complicitats de Concha Garcia, Noni Benegas, Cinta Montagut, Susanna Rafart, Àngels Gregori; Goya Gutiérrez, editora de la revista digital de literatura Alga i Amàlia Sanchís, entre altres.

Dones sense ciutat és  interpel·lació que m’ha portat a la introspecció de la pròpia poètica en tant que descoberta i recerca del “jo sóc el que escric”. Una recerca sempre des d’un doble punt de partida. Són les ciutats on he buscat i he trobat les poetes que he llegit i anostrat amb lectures, escriptura, traduccions: Anna Akhmàtova a Sant Petersburg, Maria Tsvetàieva a Moscù, Else Lasker-Schuler a Jerusalem, Sophia de Mello Breyner a Lisboa, Irene Nemirowski a Auschwitz, Karen Blixen a Rungstedlund, Ada Negri i Alda Merini a Milà, i Simona Gay, tan oblidada encara, al Rosselló, al Conflent, a Illa de Têt de cara al Canigó, el seu paisatge natal i poètic. 

L’altra recerca la vaig aprendre prop de Maria Mercè Marçal quan compartíem els inicis del Comitè d’Escriptores del PEN català, quan preconitzava la recerca i construcció de la tradició poètica de les escriptores catalanes. Una tradició que a parer meu està consolidada amb generacionalment coincidents i estèticament contraposades com Caterina Albert i Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu i Rosa Leveroni, Montserrat Abelló i Felícia Fuster, Maria Beneyto i Maria Oleart, Carme Guasch i Quima Jaume, Mercè Rodoreda i Maria Rosa Arquimbau , Zoraida Burgos i Olga Xirinacs, Maria Aurèlia Capmany i Quima Jaume, Maria Àngels Anglada i Rosa Fabregat, Simona Gay i Renada-Laura Portet. 

Dones sense ciutat que existeixen i escriuen. Cal apuntar a vers el sector acadèmic perquè després de la feina ingent del sector editorial – el que opta per la qualitat i no per la quantificació massificada – cal capgirar el cànon, els manuals, i les històries de la literatura per fer-les visibles i presents. Aquesta va ser una de les conclusions del debat. L’altra, és la necessitat d intervenir activament a favor de la paritat com a concepte i pràctica imprescindibles i no només en el medi literari. Amb l’objectiu de Christine de Pizan, per una societat més igualitària i lliure. 

A l’enllaç podreu consultar el resum de les jornades i veure’n l’enregistrament complet per youtube.

Sobre la meva intervenció: Vinyet Panyella va descriure el recorregut de la presència de l’obra poètica de les dones al llarg de les últimes dècades. En la seva rigorosa anàlisi va remarcar la imprescindible paritat per trencar una tradició literària que, encara avui, té nomenclatura masculina. L’objectiu és l’actualització i el rescat de l’obra poètica d’autores que són fonamentals per crear un teixit literari amb veu de dona

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7.VI.2019

LENINGRAD, 1944

                                                                  Per a Elena Zernova, de Sant Petersburg

Sempre n’he dit Sant Petersburg i era la ciutat somniada. Fins que un mes de març vaig anar a raure vora el riu glaçat, amb el Palau d’Hivern al fons, lluminós i màgic i  imponent. Hi vaig arribar amb els ulls tancats fins que Elena Z.  em va dir que ara ja pots mirar. Així com Mercè Rodoreda escriu que hi ha gent que amb un record en tenen per a tota la vida, la primera visió de Sant Petersburg, gris i glaçada, va ser la visió de la bellesa en estat pur. 

Vista del Palau d’Hivern amb el Neva glaçat. Fot. Frèia Berg (2011)

Ho he recordat avui, diumenge vint-i-set de gener, quan he vist que es complien els setanta-cinc anys de l’aixecament del setge de la ciutat encerclada per l’exèrcit alemany. Del vuit d’octubre de 1941 al vint-i-set de gener de 1944 van transcórrer dos anys, quatre mesos i dinou dies de guerra, privacions, fred, malalties i d’una fam còsmica. Els alemanys? responia Anna Akhmàtova quan arribà evacuada a Taixkent – I els parlava de la gent que menjava desesperadament gossos i gats per poder sobreviure entre tota mena de privacions. Famílies senceres van morir de gana. L’enemic eren la fam i el fred. L’exèrcit enemic també, és clar, bombardejant la ciutat sense parar. De tres milions d’habitants en van morir la meitat.  La mare d’Elena Zernova , com tants altres, havia subsistit amb una racció de cent vint-i-cinc grams de pa per tot el dia; no hi havia res més.

El setge de Leningrad va marcar un dels capítols més dolorosos de la II Guerra Mundial. Entre tanta misèria i clarobscurs que provoquen les guerres, es van produir capítols de creativitat i de lirisme inigualables. En destaco dos. L’un, la Setena simfoniade Xostàkovitx, titulada Leningrad, i dedicada a la ciutat que va suportar el setge. L’autor la va iniciar a la ciutat i la va acabar a Samara, on havia estat evacuat i on es va estrenar el 1942. Considerada per alguns una obra de mera propaganda soviètica, d’altres hi veuen una crítica al sistema i, per extensió, al totalitarisme. El fet és que durant la guerra  va esdevenir un dels símbols antifeixistes i va ser llargament interpretada resultant una de les peces més característiques de la música russa del segle XX.

Karl Eliasberg dirigint la Sinfonía núm. 7, de Leningrat, de Xostàkovitx l’agost de 1942.

Anna Akhmàtova havia escrit que no hi ha al món un poder més temut i terrible que la paraula profètica del poeta. Evacuada de Leningrad el novembre de 1941 i traslladada a Taixkent, no va retornar a la capital del Nord fins el juny de 1944, passant per un exili que li va canviar la vida. Oracle i elegia, Akhmàtova va dedicar a la seva estimada ciutat un conjunt de poemes corprenedors, on no hi manquen les tonalitats pròpies de la poesia de guerra, una èpica empeltada de  pietat.  

La poeta Anna Akhmàtova els anys quaranta

Són poemes que avui configuren un memorial líric que  li van valer la condecoració sobre la Defensa de Leningrad. Per bé que el llibre Poema sense heroi i els dispersos que apleguen les obres completes configuren una extensa suite, el Llibre Setè de la poeta el conté els més característics, aplegats amb el títol genèric de “El vent de la guerra”. Els dos dels que n’he fer la versió catalana són un exemple i un reconeixement a qui es va erigir en la veu de totes les víctimes que van patir setge, bombardeigs, privacions de tota mena.

(4)

Els ocells de la mort són al zenit

Qui salvarà Leningrad? 

Està ben quieta, respira

i encara viu, mentre tot ho sent:

Com al fons de la mar Bàltica

els seus fills gemeguen mentre dormen,

com des de la fondària se sent el crit de: “Pa”!

que arriba fins el firmament…

Però aquesta terra ferma no té pietat.

I des de totes les finestres a l’aguait – la mort.

(5) CORATGE

Sabem què aguanta dret ara mateix

i què passa en aquest moment.

L’hora del coratge ens repica als rellotges

i el valor no ens abandonarà.

No ens fa cap por la tempesta de plom,

ni ens acovardem per manca de refugi.

I et defensarem, llengua russa,

poderosa i gran paraula russa!

Et lliurarem a la nostra canalla

pura, lliure i rescatada del captiveri

per sempre més!

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 1 de febrero 2019