Mrs. Robinson

La icona del film…

Cinquanta anys d’El graduat, El graduado quan es va estrenar. Inoblidable la música de Simon& Garfunkel. Inoblidables algunes escenes. Aguanta, avui, el film? Sens dubte. Manté el valor iconografic de tota una època, d’un retrat de la societat benestant nordamericana, la magnífica interpretació de la inoblidable, la gran Ann Bancroft. I l’impacte que em van fer les seves confessions. Per això vaig dedicar un poema a Mrs. Robinson, que va sortir publicat per primer cop al meu llibre París-Viena (2002).

Va estudiar art, li va dir.

MRS. ROBINSON

Ni algun remot desig

de la contemplació de l’art

fou prou consol

i per això l’habitava l’infern de la reconeixença.

(Mrs. Robinson,

odio en tu aquest mirall 

indefugible i tràgic. No s’hi valen cançons

ÚLTIMS REFUGIS

ULTIMS REFUGIS

M’encanta sentir com canten les coses

M. Rilke

 Quan arriba el moment en què estàs enfadada amb l’univers per alguna o altra cosa que ha sobreeixit el vas de la paciència et preguntes què has de fer perquè, en realitat, n’estàs fins el cap d’amunt. Llavors cadascú l’enfila com bonament pot perquè hi ha tants recursos com imaginació  i ganes de tombar full i passar pantalla. I sempre acabem trobant un o altre refugi.  

Els meus solen ser la música, que amanseix les feres des de que el món és món, i els llibres de poesia buscant algun vers, algun poema que em serveixi de resposta i que em traslladi al cor de les paraules. La música pot ser tot Chet Baker, La simfonia dels salms d’Stravinsky, el piano d’Ernesto Lecuona, el Franco Battiato de la Prospettiva Nevski, la Sonata per a violí i piano de Cesar Frank, el Rèquiem de Mozart, la cançó del capvespre del Tannhäuser , la Suite I de Bach amb el violoncel de Pau Casals, La Bohème tota sencera,  el Raimon cantant les Veles e Vents d’Ausiàs March o la Maria del Mar Bonet posant veu i música als poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. El repertori es pot allargar però m’adono que sempre vaig a raure als poetes i per alguna cosa deu ser.

Tinc sobre la taula els darrers poemaris de Narcís Comadira, de Quim Español, de Marcel Riera. Tres poetes que tenen en comú una escriptura aparentment senzilla, elaborada amb llenguatge treballat, bon ofici i una qualitat expressiva intensament suggerent. Una poesia on el jo líric es comunica amb qui el llegeix de forma gairebé osmòtica. Són tres poetes que, cadascú a la seva manera, acompleixen a parer meu el que Rilke assenyala en la coneguda Carta a un jove poeta: la mirada endins, l’escriptura fonamentada en la seva intrínseca necessitat, la interrogació lírica de la vida quotidiana, “endinsar-se en sí mateix i explorar les profunditats d’on emergeix la vida pròpia”. Assoleixen el que Rilke estableix com a ètica i poètica: “una obra d’art és bona si ha nascut de l’impuls d’una íntima necessitat”. L’esguard interior i la seva concreció formal, expressiva, en la creació poètica. La recompensa del poeta, segueix Rilke,  és l’extrema soledat perquè només “és” i es retroba dins de sí mateix i en la natura a la que està unit. Ell ho va portar fins a l’extrem i per això llegir-lo esdevé la contemplació de l’absolut per mitjà de la paraula. I per això, també, Rilke és un poeta de difícil traducció. 

És gràcies a una senzilla edició que rellegeixo la gran Anna Ahkmàtova en una antologia de butxaca. Repassant els versos no puc deixar de pensar en la primera visita que vaig fer a les dependències que ocupava a la denominada Casa de la Fontanka, a Sant Petersburg, un habitatge comunal on ella disposava de poc més d’una habitació.  “He llegit que les ànimes no moren”, és el títol del recull que mostra els seus registres més profundament dramàtics en la seva maduresa. La poesia d’Ahkmàtova commou perquè és un plany profund i d’una gran contenció sobre un passat relativament feliç i irrecuperable, els amics i familiars morts per la repressió estalinista – Bulgàkov, O. Mandelstam, N. Punin … – ,  l’empresonament del fill, tanta tragèdia personal i col·lectiva. Brindant “per la casa devastada” i “perquè Déu no ens ha salvat”, poeta de la seva ciutat estimada amb el Neva sempre present, el record de les persones desaparegudes s’entrelliga amb una adolorida nostàlgia expressada per una veu ajustada i potent en la seva entossudida resistència. Va viure una vida tan tràgica com clarivident, igual que la seva poesia:

I aquell cor tampoc no respondrà

a la veu meva, a l’alegria o aflicció desperta.

Tot va acabar… I el meu cant ressonarà

on res de tu ja no resta, en la nit deserta.

És així, com Ahkmàtova ens ve a dir que la poesia és també salvació. O, si es vol, un dels darrers refugis quan ja no queda gairebé res. Ara mateix, llegia Ahkmàtova escoltant el violoncel de Pau Casals…

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 16.III.2018

OFERTA SÀPIENS

OFERTA SÀPIENS

img_3616
Taller d’ombres xineses a Can Falç, 1 (2016). Fot. Frèia Berg

Tanquem la 49a edició del Festival Internacional de Cinema posant els dits en forma de V i desitjant llarga i pròspera vida després d’haver hostatjat a Maricel l’exposició de Star Treck, a l’espera del gran mite del comte Dràcula l’any vinent. Els zombies ja han tornat tots a casa – ahir encara me’n vaig trobar uns quants al Museu d’Art de Cerdanyola del Vallès, més vinculat al Festival del que em pensava.

img_3492
El Zombie Walk, al Museu de Cerdanyola del Vallès (2016). Fot. Frèia Berg. 

Mentre encarem la recta final de la preparació de l’exposició de Ramon Casas, la modernitat anhelada als Museus de Sitges ens hem preparat per a la celebració del Dia Sàpiens.

unknown

Sàpiens és una revista d’història ideada des d’un format que combina rigor i divulgació, una fórmula que li ha donat tot l’èxit i prestigi del que gaudeix perquè són dos conceptes complementaris que sumen. És una publicació orientada al gran públic que els especialistes valoren i que quan se la deixa en una sala d’espera al cap d’una estona ja ha  canviat de mans. Des de fa uns anys, Sàpiens celebra el seu dia en alguna població de Catalunya vinculada poc o molt a la història, amb un programa d’activitats adreçat per a tota mena de públics perquè s’hi convida subscriptors i tothom que hi vulgui prendre part. La Diputació de Barcelona hi dóna el suport per fer-la possible, i les institucions i entitats de l’indret tenen cura de l’organització i la logística de les activitats.

img_3625
Ombres xineses a Can Falç, 2 (2016). Fot. Frèia Berg

Des del passat mes de juliol, quan des dels Museus de Sitges  vam saber que el Dia Sàpiens es celebraria a Sitges el dissabte 22 d’octubre, d’acord amb la Regidoria de Cultura ens vam proposar organitzar una oferta de la que en formessin part l’art i el patrimoni. El resultat ha estat una programació, encartada aquesta cap de setmana en aquest setmanari i actualitzada permanentment al web dels Museus de Sitges , on els visitants de Sàpiens i tothom qui ho vulgui hi poden prendre part. El programa és  d’accés lliure i gratuït llevat el Vermut de l’Indià a La Guineu, a preu popular de 2 € com per la Festa Major. Aprofitant l’avinentesa que l’endemà, 23 d’octubre, és el Dia de l’Artista, s’hi han sumat els artistes i els col·lectius artístics en una generosa i atractiva col·laboració. L’Hospital de Sant Joan ofereix una degustació de Malvasia a través dels quatre productes estrella: malvasia seca, malvasia dolça, vi blanc i el cava Monembasia a les terrasses del Palau de Maricel.

img_3632
Instal·lació artística al pati de Miramar (2016). Fot. Frèia Berg

La combinatòria entre l’atractiu dels  museus i de la pràctica creativa de l’art contemporani configura el nucli principal de l’oferta, juntament amb la tanda de conferències que ja és un estàndard dels dies Sàpiens. Entre les onze del matí i les vuit del vespre els museus fan portes obertes amb visites de circuït lliure i guiades; els artistes han organitzat actuacions en directe i obren els seus tallers; per a la canalla hi ha tallers familiars d’ombres xineses a la planta baixa de Can Falç al matí i a la tarda, i al Saló Blau de Maricel s’hi desenvoluparan quatre conferències que situen Sitges en el panorama històric i cultural des de l’Edat Mitjana fins el Modernisme. A destacar la presentació de Les set vides de Pere Romeu, de Josep Bargalló, a les set de la tarda en un dels actes que configura la commemoració de l’Any Ramon Casas i un dels llibres estrella de l’any perquè desvetlla la vida i obra del geni i figura que va ser l’hostaler dels 4Gats.

bargallo-les-set-vides-de-pere-romeu

La celebració del Dia Sàpiens a Sitges ens permet plasmar en una programació per a tots els públics una visió del que som i d’un dels valors que oferim a vilatans i visitants com és el de l’activitat cultural centrada en el patrimoni i les arts, així com el de la gastronomia – que cadascú experimentarà en la mesura de les seva voluntat. Tothom a qui se li ha demanat col·laboració s’hi ha prestat i apuntat amb generositat i entusiasme. La col·laboració dels artistes ha estat cabdal per vincular patrimoni i art en viu i en temps real. Voldríem, en summa, que a l’hora dels balanços la nostra diada Sàpiens hagi contribuït a consolidar un dels grans valors de la nostra identitat com és l’oferta cultural sumant voluntats i projectant la imatge del que som durant les quatre estacions i cada dia de l’any.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21.X.2016

L’ESTACIÓ DE FINLÀNDIA

Vista actual de l'Estació de Finlàndia, inaugurada el 1919.
Vista actual de l’Estació de Finlàndia, inaugurada el 1919.

Dec a l’amic i professor Salvador Giner la primera referència a l’estació de Finlàndia. No pas a l’edifici de Sant Petersburg ni al de Hèlsinki, ni tant sols al tren on Lenin va travessar l’Europa en guerra el 1917 camí de la capital de Rússia per liderar la revolució. Es tracta d’un llibre, d’un clàssic del pensament del segle vint en el que el seu autor, Edmund Wilson, es val de la metàfora del tren que va contribuir a canviar la vida a Europa.

Explorar 1To the Finland station. The revolutionary tradition in Europe and the rise of socialism. A study in the writing and acting History va ser publicat per primera vegada el 1940 i va passar per diverses edicions. La de 1971 revela l’evolució de l’autor respecte del seu entusiasme inicial; Wilson confessa la ingenuïtat de no haver imaginat el que finalment va haver de reconèixer: “que la nova Rússia perpetuaria moltes de les característiques de l’antiga Rússia com la censura, la policia secreta, el desordre d’una burocràcia incompetent i una autocràcia poderosa i brutal.” No tenia noció, confesa, “que la Unió Soviètica es convertiria en una de les més horribles tiranies”. Avui dia l’obra de Wilson constitueix un dels fonaments per entendre l’evolució del pensament social i cultural del segle i, com tots els clàssics, un lloc on sempre cal retornar.

També a l’Estació de Finlàndia. La història del tren segellat que va recórrer la major convulsió europea fins aquell moment i que Stephan Zweig va determinar que era un dels moments estel·lars de la humanitat ha generat admiracions, especulacions, afirmacions, molta literatura historiogràfica i filmografia. Un dels productes de més recent memòria és la producció de diverses televisions europees titulada El tren de Lenin, o Lenin: the train (1988) amb Ben Kingsley, Leslie Caron i la magnífica Dominique Sanda en els papers de Lenin, Nàdia Krupskàia, la seva muller, i Inessa Armand, la seva amant parisenca i bolxevic. El film equilibra, a parer meu, l’aventura del viatge i l’ambient de guerra i diplomàcia secreta que el determina i el triangle amorós que finalment la inefable covardia masculina – que no fa excepcions ni amb els pares de la pàtria – resol sense ruptures i amb una amant que tria el camí de Moscú.

El cuirassat Aurora atract a Sant Petersburg i convertit en museu (2011). Fot. Frèia Berg.
El cuirassat Aurora atract a Sant Petersburg i convertit en museu (2011). Fot. Frèia Berg.

A Sant Petersburg, l’estació de Finlàndia és un dels llocs de memòria de visita inexcusable per a tots aquells que se senten atrets pel mite de la Revolució d’Octubre i els primers anys de la nova URSS amb Lenin al capdavant, com també ho és el cuirassat Aurora, el que va disparar les salves que van iniciar l’assalt al Palau d’Hivern. Però l’estació de 1917, que havia estat construïda per la companyia de trens de Finlàndia, que en va ser propietària fins 1918, va ser enderrocada i substituïda per un nou edifici de més pur estil soviètic inaugurat el 1960, en el que hi van encastar una part de la façana antiga.

L'Estació de Finlàndia a Sant Petersburg. L'edifici (1960) mostra l'antiga façana que es va conservar.
L’Estació de Finlàndia a Sant Petersburg. L’edifici (1960) mostra l’antiga façana que es va conservar.

Tampoc l’estació de Finlàndia a Hèlsinki té el mateix aspecte que el 1917.

L'antiga estació de Finlàndia, a Helsinki (c. 1900).
L’antiga estació de Finlàndia, a Helsinki (c. 1900).

L’edifici actual és una bellesa de l’art nouveau – tot Hèlsinki és una bellesa arquitectònica de la modernitat, sigui la dels anys d’entreguerres o la del segle vint -, projectada el 1904 i construïda entre 1910 i 1919 per l’arquitecte finlandès Eliel Saarinen. És un edifici emblemàtic de la ciutat, omnipresent pel que és i pel que significa i té el toc d’espai públic amb voluntat estètica similar al metro de Moscú.  Transitar per les sales i andanes és un exemple vivent de com, al cap dels anys, és possible respectar, mantenir i millorar un edifici gairebé centenari en la seva plena utilització, sense que l’ús massiu i massificat dels milers de persones que diàriament hi transiten aconsegueixi degradar-la. La estació ha estat objecte de posades al dia, remodelacions i adaptacions degut als canvis logístics i tecnològics sense que per això hagi perdut el seu encant, fins el punt d’haver estat declarada una de les estacions més boniques del món, segons la BBC el 2013. 

Estació de Finlàndia, Hèlsinki. Sala de venda de bitllets (2015). Fot. Frèia Berg
Estació de Finlàndia, Hèlsinki. Sala de venda de bitllets (2015). Fot. Frèia Berg

Estació de Finlàndia. Hèlsinki. Vestíbul principal (2015). Fot. Frèia Berg
Estació de Finlàndia. Hèlsinki. Vestíbul principal (2015). Fot. Frèia Berg

L’estació de Finlàndia té una biografia extensa que va molt més enllà de les vies dels trens. Incardinada en l’Europa d’entreguerres, ençà i enllà de la frontera que separa dos dels països units, entre altres moments, per un 1917 convuls i esclatant, ha passat de ser un lloc físic a la metàfora d’un segle que ha conegut els més grans desastres i les més grans esperances.

D’Omar Sharif a Borís Pasternak

Omar Sarif: sempre serà el Doctor Zhivago...
Omar Sarif: sempre serà el Doctor Zhivago…

Hi ha deutes impagables, com els que els habitants del segle XX hem contret amb el cinema. El setè art ha marcat moltes vides, ens ha fet conèixer món força més enllà del que hem vist en els viatges, ens ha descobert civilitzacions, éssers, individualitats i paisatges, ens ha ensenyat, instruït i educat, ens ha mostrat el rostre ocult dels éssers, ens ha posat a límit les sensibilitats i els sentiments i, entre altres coses, ens ha fet entendre què és l’art total quan es fusionen arts visuals, música, interpretació, tecnologia, imaginació, humanisme, ficció i realitat. També ha creat miratges, perquè el cinema, on tot és mentira, ha construït grans realitats que, fins i tot, han superat la ficció i ha contret els seus deutes amb altres formes de creació com la literatura.

El cinema ha posat cara a personatges que s’han convertit en icones universals. Peter O’Toole serà sempre Lawrence d’Aràbia; Elisabeth Taylor i Richard Burton, Cleòpatra i Marc Antoni; Viven Leigh, Escarlata O’Hara; Vanessa Redgrave, el rostre i el cos d’Isadora Duncan; Warren Beatty és el periodista i escriptor John Reed; Robert Redford serà sempre el gran Gatsby; Marlon Brando, el vell Padrino; James Bond té el rostre de Sean Connery – i les suplantacions no li arriben a la sola de la sabata. Per a mi – i és una idea àmpliament compartida -, Omar Sharif sempre serà el Doctor Zhivago.

Borís Pasternak
Borís Pasternak

Rodada el 1965 sobre la novel·la de l’escriptor rus i premi Nobel, Borís Pasternak (1890-1960), Doctor Zhivago, aquesta història – … sí, història… – apassionant sobre la revolució, els ideals, el desengany, l’amor i la vida constitueix un dels grans clàssics del segle. Sharif encarna Zhivago, alter ego de Pasternak que hi va abocar idees, records i la història d’amor viscuda amb la traductora i escriptora Olga Ivínskaia.

Olga Ivínskaia, Borís Pasternak i Irina, filla d'Olga.
Olga Ivínskaia, Borís Pasternak i Irina, filla d’Olga.

L’escriptor va emprendre’n la redacció el 1945 i la va enllestir deu anys després. La història col·lectiva queda reflectida en el relat de la Primera Guerra Mundial, la Revolució d’Octubre i la guerra civil que va convertir Rússia en la URSS, en el sofriments de la població, en l’anunci de la fi de la vida privada –una de les escenes més impressionants tant del text com del film, en el rebuig de la poesia lírica enfront de l’èpica del realisme socialista (Zhivago era metge i poeta). La personalitat de Pasternak s’hi reflecteix, més enllà dels fets històrics i de les circumstàncies personals amb la veracitat i la versemblança de l’experiència de l’ésser humà i de l’escriptor entusiasmat inicialment per l’esperança d’una societat nova i al cap de pocs anys pel desengany del fracàs d’una política que va abocar el país a llargues dècades de dictadura totalitària que també li va tocar patir.

Zhivago cau presoner dels partisans...

5601_38842

El destí de la novel·la mostra, una vegada més, que la realitat supera la ficció. El manuscrit de Doctor Zhivago va sortir clandestinament de la URSS i va ser publicat per primera vegada en italià per l’editorial Feltrinelli el 1957, i un any més tard, en rus – fora del país – i en anglès. L’any següent Pasternak va ser Premi Nobel de Literatura, però es va veure forçat a renunciar-hi. Traduïda a un gran nombre de llengües, Doctor Zhivago no es va poder llegir al seu país fins 1988.

La primera edició va ser publicada a Itàlia, per l'editorial Feltrinelli (1957)
La primera edició va ser publicada a Itàlia, per l’editorial Feltrinelli (1957)

Enmig d’aquests avatars, Omar Sharif sempre serà el Doctor Zhivago i per assimilació Borís Pasternak, tot i que el físic eslau de l’escriptor és radicalment oposat al bru mediterranisme de l’actor. De la mateixa manera, la meravellosa Julie Christie dels anys seixanta serà sempre Larisa Fiódorovna, la Lara de la música igualment inoblidable.

Julie Christie, Larisa Fiodórovna
Julie Christie, Larisa Fiodórovna

Els rostres dels actors esdevenen les imatges que van més enllà de l’atractiu de l’impacte visual. Ens remeten als relats i als valors que han protagonitzat i que hem incorporat al nostre imaginari col·lectiu i personal. Tant és que la biografia de Sharif transiti per episodis d’afanys, fortuna i dissort fins haver arribat a la pèrdua absoluta de la consciència. L’alzheimer fa estralls, sí, però ningú no ens pot prendre aquella expressió de joia i d’esperança de Zhivago quan, camí dels Urals, queda meravellat per la llum que es filtra per l’espessor d’un bosc al llindar de la primavera.

JACQUES MONORY EN BLAU CINEMA

Unknown-3

Durant el temps que la Fundació Stämpfli presentà el seu primer accrochage a la planta principal, hi havia un quadre que m’atreia irremissiblement. Era una obra de gran format, fosca, on un enorme revòlver apunta directament a l’espectador i una escultura d’aparença clàssica amb els ulls tapats rau mig acotada i d’escorç en una posició no precisament convencional. L’obra és, com tantes altres, un enigma; els seus elements no són fàcils d’entrellaçar i, no obstant això, el conjunt denota una figuració onírica, un malson en colors de cinema negre, una pantalla fosca on destaquen els elements figuratius a manera de fulguració de somni neguitejant. Hi predomina una gama cromàtica singular: un fosc que recull tots els elements de l’escena i un blau omnipresent en cadències i matisos del que l’artista se serveix per perfilar la narració que ens proposa. Fins aquí la descripció de l’enigma. És un quadre de Jacques Monory que forma part de la col·lecció permanent de la Fundació Stämpli.

foto2

Unknown

L’obra de Jacques Monory forma part del gran corrent de la figuració narrativa europea que a partir dels anys seixanta deixa emprempta pròpia en l’art continental del segle XX enfront del PopArt de manufactura nordamericana. El tractament de les mitologies visualment preeminents en la vida quotidiana de la contemporaneïtat – les icones publicitàries, els cartells anunci, el cinema… –dels del posicionament crític de l’artista configuren el conglomerat d’aparences i llenguatges conegut amb aquest nom. Figuració perquè defugen explícitament la dissolució de la forma en el tractament formal; narrativa, perquè pretenen donar compte d’una determinada successió de fets enfront dels quals l’artista es posiciona explicant-ne la seva visió. És a dir, la narració. La forma al servei de la narració, sempre subjectiva i mai no exemplta ni d’esperit crític ni de compromís conceptual.

Unknown-2

La trentena d’obres que configuren la mostra Monory ‘Mon cinema’, cinquena temporal produïda i organitzada per la Fundació Stämpfli als espais 2 i 3 de la seva seu, han estat realitzades en l’ample període que transcorre entre 1968 i 2012; més de cinquanta anys de dedicació, que vol dir més que mitja vida: una vida sencera en la pràctica de l’art. Fotògraf i cineasta a més de pintor, Monory treballa les arts visuals de forma indestriable, de manera que els empelts de fixació de la imatge fotogràfica i la successió de plans narratius configura una composició que sovint remet a les seqüències cinematogràfiques. El títol de Mon cinema no és gratuït, doncs. L’artista ha triat un conjunt d’obres relatives vinculades a la temàtica del més pur cinema negre: revòlvers, cotxes, noies, franctiradors, tigres… A la sala 3, encara, les seqüències del film de Monory, Ex, reblen el discurs narratiu proposat.

foto5

Però tot això no fóra prou aportació si no vingués presidit per una molt concreta tonalitat amb què Monory tenyeix la pràctica totalitat de la seva obra. Es tracta d’un blau directament emparentat amb La nit americana – el film dins del film i, a més, el color de la nocturnitat fictícia en tècnica emprada pel cinema per filmar de dia escenes de nit. Dos dels blaus més coneguts de l’art contemporani són el blau Klein – més semblant al nostre Blau Cau – i el blau Monory, patentat, aquesta tonalitat d’obscura claredat blavissa.

images

Jaques Monory, noranta-un anys d’una joventut de mirada ingènua i agraïda, va poder presidir l’obertura de l’exposició Mon cinema. Ha donat tota mena de facilitats per al muntatge i l’exhibició de la pel·lícula que va dirigir. A la vista dels quadres presentats es pot assegurar que la Fundació Stämpfli ha jugat la carta en favor de de la figuració narrativa obertament, i aquest fet la singularitza d’entre el conjunt actual. Monory, en blau cinema, blau americà, és una altra opció dins de les estètiques de la contemporaneïtat que juntament amb Erró o Villeglé han construït un llenguatge capaç de narrar les visions de mig segle.

Unknown-1

SITGES PLATÓ. Un poble de pel·lícula

Sitges plató

La trilogia de la història del cinema a Sitges es completa amb la recent publicació de Francesc Borderia sobre Sitges en tant que escenari de rodatge. Sitges plató. Després de El Retiro: cent anys de cinema (2009) i de Històries dels cinemes sitgetans (2011) arriba el tercer volum de la particular enciclopèdia cinematogràfica de Francesc Borderia sobre l’aportació del paisatge sitgetà al cinema Conradouniversal. Paisatge i, sovint, figures, perquè també entre els figurants hi ha hagut alguns centenars de figurants entre els habitants de la Vila, alguns amb nom propi; amb tot, el capítol que se’ls dedica és dels més despersonalitzat que es recorda.

Sitges plató de cinema és un recorregut per la filmografia produïda principalment entre els anys cinquanta i setanta que forma part dels records d’infantesa i joventut de l’autor. Borderia confessa obertament que la major part de títols que rememora «són fruit dels records que porto a dins des de la meva infantesa», als que s’afegeixen el noticiari de El Eco de Sitges i les converses amb amics i coneguts. Una vegada més, l’autor de la sèrie d’articles setmanals Des de la meva blanca pantalla publicats puntualment en aquest setmanari narra els records cinematogràfics en plàcid aiguabarreig amb la memòria personal. D’aquí que l’obra que en sorgeix ofereixi, alhora, records i evocacions personals entremesclada amb la crònica cinematogràfica i el seu extens saber sobre les circumstàncies de tot plegat.

El Sitges que esdevé plató cinematogràfic abasta paisatges exteriors i interiors. Sense oblidar mai l’inefable perfil de la postal, la Punta, Davallada, la platja de Sant Sebastià, l’Hospital de Sant Joan, Can Fals, el Cap de la Vila, el carrer de Sant Francesc, el carrer Major, el Racó de la calma, la Confiteria Massó, Terramar, l’Hotel Tròpic – la primera denominació de l’Hotel Romàntic – , el Xiringuito, el Cau Ferrat… No hi falta res en aquests indrets, alguns dels quals ens perm1eten recordar tal com érem. Però, curiosament, el nom de Sitges no solia sortir als crèdits. La Vila havia passat per diverses màscares i identitt de país petit europeu. Vam ser Cadiz,; en més d’una ocaió Can Falç per un cortijo sevillà; se’ns va confondre voluntàriament amb Menorca, evocant els altres blancs que, juntament amb els negres, arriben al tòpic de la blancor andalusa.

La nòmina de directors i actors és interminable. Entre els primers, Herbert Wilcox, Ignacio F. Iquino, Antonio Roman, Hugo Fregonese, Narciso Ibañez Serrador, Luis García Berlanga, Josep M. Forqué, Vicente Aranda, Jaime de Armiñán, Fernando Merino, Francesc Bellmunt, Enrico Coletti, entre altres. Els actors que ha deambulat pels carrers de Sitges, alguns han esdevingut mites i d’altres reposen al pou dels oblits: Errol Flynn, Douglas Fairbanks pare i fill, Juanito Valderrama, Dolores Abril, Silvia Solar, Conrado San Martin, Elena Espejo, Joan Fontaine – la inoblidable protagonista de Rebeca… – , Louis Jourdan, Agnes Moorehead, John Weissmüller, Anthony Perkins, Anthony Hopkins, Robert Wise, Quentin Tarantino, Buster Keaton, Robert Mitchum, Gregory Peck, Robert de Niro, Mario Cabré, Maribel Verdú, Sara Montiel, José Luis López Vázquez, Lali Soldevila, Michel Piccoli, Marisol, José Luis Ozores, Howard Keel, Alfredo Landa, … i Santiago Rusiñol, artista ocasional, entre altres.

Sitges plató de cinema ha estat prologat per Joan Yll fent la ficció de seguir una seqüencia cinematogràfica immers en el paisatge sitgetà i amb un final d’esperit crític: «La gran pel·lícula de Sitges, la que van començar a escenificar els nostres avantpassats, la trampegem nosaltres, i les generacions venidores no es podran adormir en els llorers si volen que aquest indret segueixi essent un poble de pel·lícula, amb tots els elements i responsabilitats que cal aportar per tal de que l’obra es trobi sempre entre les millors.» Ara per ara som un poble de pel·lícula en el que la realitat sempre supera la ficció.