PATRIMONI: JA TENIM CATÀLEG (1 i 2)

Vista de Sitges en el seu estat urbanístic actual

Aprovat discretament pel Ple de l’Ajuntament del passat 27 d’abril i en fase provisional, pendent dels informes de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat, de la Gerència de Serveis d’Espais Naturals de la Diputació de Barcelona, de l’Oficina Territorial Ambiental de Barcelona i de la Demarcació de Costes de Catalunya, ja tenim actualitzat el catàleg del patrimoni de Sitges, oficialment denominat PEPPAC, Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Catàleg de Sitges. Després d’haver passat per una difusa etapa d’al·legacions ha culminat en una aprovació provisional i no pas per unanimitat.

L’historial de la protecció del patrimoni sitgetà ha passat per etapes ara tumultuoses i adés opaques, al llarg les quals s’han escolat pèrdues, enderrocs, desídies, desinformació, especulació urbanística permanent, així com una àmplia i diversa gamma d’interessos. El perllongat trajecte de l’actual parteix d’un primer catàleg aprovat, no sense traumes, el 1991 i que contenia 461 elements i 22 conjunts. El document recentment aprovat consta d’un total de 1.123 elements, fruit de l’ampliació d’elements, conjunts i de la inclusió d’àmbits i conceptes que anteriorment no s’havien tingut en compte; l’evolució de les normatives i de les sensibilitats hi ha ajudat. 

La darrera fase de la revisió del PEPPAC es va iniciar el 2015 i ha passat per etapes de modificació entre el 2017 el 2021, en que es va aprovar en forma inicial. El catàleg ha estat dirigit per l’arquitecte Josep Maria Pujol i Torres, amb l’equip format pel biòleg Jaume Marsé Ferrer, l’historiador Adrià Cabezas, l’arqueòleg de l’SPAL Javier Fierro; des de l’Ajuntament de Sitges hi han col·laborat els arquitectes Ramon Fusté, Óscar López i Juan Franciso Miras, l’advocat Emili Pinazo, i la historiadora de l’art Isabel Artigas Coll, segons els crèdits de la coberta del document. La Comissió Tècnica del Patrimoni Arquitectònic de Sitges (COTEPAS) que l’Ajuntament va constituir amb caràcter consultiu entre 2019 i 2020, arran del que disposa el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal, ha desenvolupat la seva tasca de  proposta de modificacions i noves catalogacions, el resultat de les quals es reflecteix en l’ampli nombre d’elements i conjunts a salvaguardar. 

D’entrada ens hem de felicitar perquè ja tenim catàleg. És accessible des del següent enllaç. Ho indico perquè m’ha costat força poder-hi arribar i val la pena consultar-lo. Ho he fet cercant indrets i elements que mereixen protecció i que, afortunadament, estan inclosos. Amb tot, la dificultat de localització de l’enllaç en el magma d’informació i propaganda municipals del seu web no ajuda a la seva transparència, com tampoc hi ajuden les dificultats en reconstruir el procés d’elaboració del document. Ho he intentat reculant fins 1991, però ni la documentació accessible ni l’ordenació de la informació no hi ajuden i, en canvi, seria un gran què poder disposar d’un historial complet de la seva evolució, perquè seria la radiografia de la governança urbanística de Sitges al llarg dels decisius darrers trenta anys. 

Un catàleg de patrimoni és una arma de doble fil. Per als que som proteccionistes tot ens sembla poc, però el repte de debò està en que es faci complir la normativa de protecció en tots els seus aspectes. Des de la realitat sitgetana n’hem vist de tots colors,  com l’estat lamentable i degradat de la masia i de l’ermita de santa Bàrbara, tot apunta que el seu destí va cap al desastre com la masia i l’ermita de Miralpeix, o la masia de Can Pere Pau, i això desmenteix la credibilitat del sistema. 

Per als propietaris, que n’hi ha de tota mena, el patrimoni és una espasa de Damocles perquè és un condicionant per a la seva lliure explotació. Un del xocs de realitat que vaig presenciar el 1980 va ser l’impacte negatiu que va causar l’article de l’enyorat Charles Miles sobre l’ermita de Santa Bàrbara en els seus propietaris, ja que pensaven que si se’n parlava com a bé a protegir afectaria negativament les possibilitats de venda d’aquella partida de terra. Per tant benvingut catàleg i, benvinguda exigència i compromís –se suposa– en la seva aplicació.

La masia de Santa Bàrbara, de propietat municipal, en el seu estat d’actual degradació

Ja tenim catàleg i benvingut, ni que només sigui per l’ampliació del nombre i tipologia dels béns patrimonials inclosos. Amb tot, un element tan important com és, i que a falta d’altres publicacions actualitzades constitueix una guia actualitzada del patrimoni de Sitges, hauria hagut de ser objecte d’una gestió més transparent i rigorosa. 

Transparent, perquè la seva perllongada etapa d’elaboració – des de 2015 si no m’erro, per bé que en algunes datacions hi figura 2017-2022, fins la recent aprovació per part de l’Ajuntament de Sitges – ha estat difícil de seguir- la en tot el seu recorregut recorregut dins i fora del web oficial  de Sitges – el mateix web oficial és molt perfectible pel que fa a transparència. I, sobretot, pel que fa a la transparència, perquè hauria pagat la pena dedicar-hi sessions públiques d’informació i de debat per explicar-lo a la ciutadania, insistint en  els principis,  objectius, finalitats, criteris – com la mateixa adjudicació a l’equip redactor o la inclusió dels edificis i diversos elements-, funcionament i etapes administratives d’informació pública i al·legacions. 

Però això no s’ha fet, i s’ha perdut l’oportunitat d’un debat constructiu i actualitzat de la utilitat real del catàleg de patrimoni que l’enumeració dels seus objectius (vol. 0, p. 6-7) estableix. Perquè és un instrument de gestió d’obligat compliment i és la manifestació del criteri i del compromís de la gestió pública del sòl i del patrimoni, del paisatge i dels valors culturals del patrimoni material i immaterial. Ha estat una gran ocasió perduda de fer pedagogia i de manifestar el compromís de vetllar pel nostre patrimoni amb mesures concretes que esperem que siguin aplicades per part de l’Ajuntament, que és qui en té la responsabilitat. Cal tenir ben present que el catàleg té caràcter normatiu i comporta un pla de protecció.  

El rigor amb què es presenten les dades i les fonts d’informació utilitzades mereix un punt i a part. Hi ha errades, hi ha imprecisions i es fa palesa l’absència d’unitat de redacció i l’actualització i revisió de continguts. Entrar en detalls ocuparia pàgines i corregir-los encara més. Però com a exemples, un catàleg que s’aprova el 2022 no pot començar descrivint la vila de Sitges amb una població de 28.478 habitants que tenia el 2016 (vol. 0, p. 5). En cinc anys, aquesta és una actualització imprescindible. Per seguir, el nomenclàtor d’alguns dels edificis continua essent els dels primers anys noranta com succeeix el Museu de Maricel encara referenciat com a “Maricel de Mar” i el Palau de Maricel, com a “Maricel de Terra”. La datació de les diferents parts del complex perpetuen antigues errades per manca de consulta de fonts d’informació actualitzades; la Casa Lola Anglada es va habilitar per a Maricel el 1916, i l’antic garatge de Maricel i actual seu de l’Arxiu Històric de Sitges va ser construït el 1919 (el plànol de la façana es conserva precisament a l’AHS, com tots els del recinte).

Al breu i pobre resum d’història urbanística de la vila resta omesa la urbanització de finals del segle XVIII feta per Josep B. Falç dels carrers sant Francesc, Sant Gaudenci, Sant Bonaventura i Sant Josep, amb la Casa Llopis (1793)  com al seu més important llegat testimonial. Però és en la consulta de les fitxes dels elements del catàleg on es posa de manifest la manca de rigor tant en la redacció com la bibliografia i fonts documentals citades, antiquades i obsoletes – excepte  les referències dels elements arqueològics i paleontològics. Es fa constar la consulta del Mapa de Patrimoni Cultural de Sitges elaborat per l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona; dels fons bibliogràfic, fotogràfic i documental del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) la mateixa corporació;  l’Arxiu Històric municipal de Sitges; l’Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya (IPCIC) de la Generalitat de Catalunya; i de la bibliografia general d’àmbit local. Però el cert és que llevat d’algunes excepcions els documents consultats arriben a la primera dècada del segle XXI. Només que s’haguessin analitzat i consultat fonts com les publicacions del GES, inclòs el seu Butlletí; La Xermada i les publicacions dels Museus de Sitges des de 2006 fins l’actualitat el contingut de les fitxes hauria estat garantidament precís i fiable. Si s’afegeix la manca de rigor en les citacions bibliogràfiques i webgràfiques i dels expedients del COAC i l’AHS  – un retalla-i-enganxa sense revisar-  i del contingut dels peus de les imatges la utilitat administrativa i cultural del catàleg del patrimoni de Sitges fóra d’alta fiabilitat i utilitat en bé del nostre patrimoni.

La realitat ho desmenteix, i desmereix  el rigor professional de l’equip redactor i dels que fins ara han procedit a la seva aprovació. 

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges

Ja tenim catàleg, 1

Ja tenim cataleg, 2

1933: EL CAU FERRAT S’OBRE AL PÚBLIC

1933: EL CAU FERRAT S’OBRE AL PÚBLIC

Tal dia com avui fa vuitanta-vuit anys que el Cau Ferrat va obrir les portes com a museu públic de Catalunya. Aquesta és una altra data de les efemèrides sitgetanes per celebrar periòdicament perquè el Temple del Modernisme és tan ric en continguts que possibilita multiplicitat de lectures i redescobertes: aquest és un dels grans valors de les arts.

Quan el 1931 la Vila de Sitges va rebre en el Cau Ferrat per disposició testamentària de Rusiñol es va iniciar la seva reconversió en museu públic sota la direcció de Joaquim Folch i Torres, que va aplicar els més moderns criteris per museïtzar el Modernisme, tal com s’explica exhaustivament al recull d’articles de Joaquim Folch i Torres, El Cau Ferrat i la museïtzació del Modernisme (2013), presentat per Mercè Vidal, del que vaig tenir cura de l’edició i l’estudi introductori. Al cap de cent-vint-i set anys d’existència, encara hi ha molt a descobrir. El cicle Visions íntimes del Cau Ferrat (2006), organitzat amb motiu del 75è aniversari de la mort de Rusiñol, va oferir un calidoscopi de mirades diverses i intenses.

He dedicat diverses obres a l’estudi del Cau Ferrat: us en deixo les cobertes dels llibres i alguns dels més recents enllaços.

El Cau Ferrat [Història de l’edifici 1893-1894]Consorci del Patrimoni de Sitges. Fitxa de La Peça del Mes, 2019

El Cau Ferrat, de casa-taller a museo público. La musealización del Modernismo.Museos de ayer. Museografías históricas en Europa. Actas de II Encuentro Internacional. Museo Cerralbo (Madrid), 25 de febrero de 2016, 2017

En vies de publicació, la ponència sobre El col·leccionisme com a forma de culte de l’art total. El cas de Santiago Rusiñol i el Cau Ferrat. I, encara, resta inèdita una extensa guia que vaig enllestir el 2019 amb motiu del 125è aniversari del Cau i que vaig titular El temple del Modernisme, a l’espera d’una digna oportunitat d’edició.

NORMAN CINNAMOND ENTRE NOSALTRES

“Estimat besavi, 

Mai no et vaig conèixer personalment (…) no obstant això, el teu record ha perdurat entre nosaltres sobretot a través de la teva filla Maria, la meva àvia. Ella fou la persona que ens va transmetre l’estima cap a tu, a través del profund amor i de la profunda admiració i devoció que et professava (…) La teva pintura refinada i distant és un record amb el qual mantinc contacte cada dia a casa. La teva literatura agredolça i irònica, amb aquesta deix de tristesa tan teu (…)” 

Norman Cinnamond. Carta a Santiago Rusiñol (2010)

Norman Cinnamond al Saló d’Or del Palau de Maricel, 2006.

Fa uns dies acomiadàvem l’arquitecte Norman Cinnamond Planàs al tanatori de Sant Gervasi al so d’algunes de les obres musicals que més li agradaven com el Bolero de Ravel i la veu vellutada i profunda del millor Frank Sinatra amb New York, New  York i My way. En Norman va ser recordat amb afecte i estimació per part del familiars, amics i companys de professió, que en van projectar una imatge sincera i entranyable. La seva obra arquitectònica, la docència a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i la seva activitat cívica relacionada amb l’arquitectura i el disseny des del FAD han deixat petjada i marca d’autor. El seu soci Toni Sala el va qualificar de racionalista i pragmàtic, un perfil que el caracteritzava en tots els àmbits. D’altres amics el van evocar des de l’escenari paradisíac d’Espalmador, una illa entre Eivissa i Formentera que durant anys va ser lloc de referència familiar. En Norman era un excel·lent professional, un bon amic dels seus amics i una persona de tracte exquisit i d’elegància portada amb tota naturalitat i sense ombra d’ostentació.

En Norman era, a més, el referent familiar del seu besavi, Santiago Rusiñol. És sabut que els pares de Santiago van tenir sis fills dels quals en van sobreviure tres, que van formar família: Santiago, Albert i Josep Maria. Del matrimoni de Santiago amb Lluïsa Denís va néixer una filla única, Maria, que casada amb Josep M. Planàs va tenir dos fills, Santiago i Mercè. Del matrimoni de Mercè Planàs Rusiñol amb Norman J. Cinnamond van néixer Rosy i Norman, besnéts de l’artista. 

Maria Rusiñol, filla de l’artista i àvia de Norman, va exercir un paper cabdal en l’apropament del besnét vers el besavi. Norman adorava la seva àvia, que li havia relatat els records més preuats de la seva vida al costat de l’artista. Era història viscuda, recordada i estimada. Aquesta transmissió va ocasionar que Norman apreciés i estimés l’obra del seu besavi i amb el temps n’esdevingués el mantenidor i defensor, conservant el llegat familiar; com a tal va actuar sempre amb, dignitat, generositat i discreció. Era habitual trobar Norman Cinnamond fent acte de presència en totes i cadascuna de les manifestacions rusiñolianes, tant era una exposició a Barcelona, Granada, Madrid, Bolonya o París, com una representació teatral o un acte referent a qualsevol dels vessants de la seva prodigiosa i popular  personalitat. 

Per aquest motiu Norman Cinnamond va ser entre nosaltres en múltiples ocasions. Mai no va faltar a cap cita del Cau Ferrat, des de les commemoracions de 1981 o la de 2006, diverses exposicions com la Ramon Casas, la visita dels poetes de la Festa de la Poesia al Cau, fins la darrera vegada, que va ser l’obertura de l’exposició del 125è aniversari de la creació del Cau Ferrat. Teníem pendent una trobada per al lliurament del Catàleg de pintura i obra sobre paper, i  de l’edició facsímil de Mis hierros viejos, així com  per comentar les vicissituds de l’exposició d’art català al Japó (2019-2020) en relació amb el Cau Ferrat i els meus futurs projectes rusiñolians.

La relació de Norman i el seu besavi es va fer palesa al recordatori amb un fragment dels més bells que va escriure l’artista, “A les Estrelles”, procedent del llibre Oracions (1897). Resta reproduït aquí per deixar constància del significat de la presència de Norman Cinnamond entre nosaltres: 

“… Que grat és contemplar-vos entre els plecs de la fosca, rebre la llum de terres que no són per nosaltres i sentir l’enyorança d’un tot infinit que viu sense fronteres! Allí us veiem al vespre, allí us veiem vestides d’angèlica hermosura, allí us veiem brillar com amigues de l’home i somniem mirant-vos. (…) Allí hi tenim la nostra estrella, que recull tots els sospirs que llancem, que guarda els nostres insomnis, que espera les nostres ànimes i il·lumina la nostra ruta.”

A la fotografia de l’inici, Norman Cinnamond entre Montserrat Sariola i Oriol Izquierdo, llavors director de la ILC, al Simposi Internacional Santiago Rusiñol, Sitges, abril 2007. Fot. Frèia Berg

Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 03.07.2020

LES CIUTATS-JARDÍ A CATALUNYA O L’URBANISME NOUCENTISTA

Les ciutats jardí a Catalunya o l’urbanisme Noucentista

Dossier monogràfic a Serra d’Or, núm. 717 (setembre 2019)

INVITACIÓ PER A LA PRESENTACIÓ A SITGES

Arnau Vergés i Tejero. L’Eixample Malagrida d’Olot: la força d’un meandre

Plànol de l’Eixample Malagrida (1916)

Vinyet Panyella. Terramar: urbanisme i turisme a la Catalunya-ciutat

Jordi Falgàs. S’Agaró, la ciutat jardí noucentista de la Costa Brava

Vista de la costa de S’Agaró, on s’observa la platja de S’Agaró en primer terme. Inscripció al revers: Prohibida la reproducción – Ediciones S’agaró.

Txema Romero Martínez. Bellaterra. Una ciutat jardí entre el Noucentisme i la modernitat