Actualment ningú no discuteix sobre la importància de la visió de gènere pel que fa a la transmissió del coneixement en l’àmbit de les humanitats i, en concret, de les arts i les lletres. Es tracta d’atorgar-les visibilitat, a favor d’una percepció equitativa, concreta i diferent, alternativa i complementària. Molt a dir i molt a revisar, encara, amb l’indispensable rigor per tal que els esforços no quedin en un simple estadi d’autocomplaença. No hi ha risc més alt que llançar expectatives amb resultats migrats o esquers de productes que finalment deceben per la manca fins i tot de discursos cohesionats.
Va ser amb aquest repte que vaig acceptar l’encàrrec d’una ponència que des de l’enunciat “Textil/Textual” analitzava una aproximació a la poesia moderna catalana escrita per dones; en concret, les nascudes durant el primer terç del segle vint i que van publicar sovint a destemps, afectades pel decalatge generacional que en part caracteritza les poetes respecte dels corrents estètics i dels cicles generacionals respectius. El context ha especialment interessant perquè ha estat el col·loqui “Textil/Textual”, organitzat a la Universitat de Granada per les professores Milena Rodríguez i Lourdes Sánchez Rodrigo sobre literatura de gènere en el que han participat experts d’Espanya, països llatinoamericans i els Estats Units. Per a la majoria va comportar, a més, la descoberta de la poesia catalana moderna.
La vaig titular “Sobre textures, cossos i costures”, perquè a partir d’un quefer tan vinculat a la condició femenina com el fet de cosir i teixir, des dels temps dels mites –el teixit de Penèlope i el fil d’Ariadna marquen tota mena de línies de decurs– s’esdevenen formes i diccions diverses que, expandint-ne tots els usos arriben actualment a un dels vessants més interessants de les poètiques actuals, com és la poètica del cos. Però de primer calia establir el moment fundacional de la recuperació de la tradició literària femenina a Catalunya que a mitjans dels anys vuitanta preconitzava, a la teoria i amb l’exemple, Maria Mercè Marçal. Gràcies a ella ha estat possible anar desenterrant i desenteranyinant el panorama. Per a Marçal urgia –i urgeix– deixar de ser inexistents i construir una tradició amb totes les limitacions i totes les genialitats on recolzar-nos, perquè tots els processos de descolonització són difícils. Calia cosir i teixir la genealogia pròpia, perquè la tradició existeix i el que cal és fer-la visible i articular-la. Des d’una perspectiva més actual s’hi entrecreuen altres debats: l’absència sistemàtica dels sèniors; les invasions mediàtiques; la prevalença de la prescripció versus la crítica; l’oralitat i l’espectacle; la inclusió i la inclusió (mai no se n’havia parlat tant i mai hi havia hagut tantes exclusions). I hi plana, sobretot, la triple minorització de les poetes catalanes: per ser catalanes, per ser poetes i per ser dones.
El nomenclàtor de les poetes nascudes els anys trenta és corprenedora, perquè poques van accedir a una vida literària en condicions d’equitat. Palmira Jaquetti, Simona Gay, Rosa Leveroni, Mercè Rodoreda, Montserrat Abelló, Maria Àngels Anglada, Celia Viñas, Clementina Arderiu, Concepció G. Maluquer, Joana Raspall, Esther Martínez Pastor, Isabel Oliva, Maria Beneyto, Angels Cardona, Renada Laura Portet, Maria Àngels Anglada, Zoraida Burgos, Carme Guasch, Maria Oleart, Quima Jaume, Rosa Fabregat i Olga Xirinacs, entre altres.
D’entre elles vaig triar-ne cinc que mostren el seu vincle amb la temàtica tèxtil. Palmira Jaquetti, a la seva Cançó de cosir hi aplica les tonades de cançó popular en les que, folklorista experta, s’inspirava. El ressò dels mites d’Ariadna i Penèlope no es troben en la poesía de M. Angels Anglada, tan vinculada al món de Grècia. Però en canvi, mentre Mercè Rodoreda es guanyava la vida cosint a màquina a Bordeus va transposar en una Penèlope “esquerpa, sola, tota fel i espina” el neguit d’un possible abandonament. Rosa Leveroni, des d’un altre extrem, teixia somnis d’enyor i d’elegia en alguns dels seus poemes més corprenedors, com les Elegies dels dies obscurs. Rosa Fabregat, recent Premi Nacional de Cultura 2022, amb dos consistents volums d’obra completa, evoca el record de la mare quan li ensenyava a brodar les lletres en el moment de la seva agonia, “tristíssim brocat / que brodarem plegades”. En darrer terme, Montserrat Abelló mostra una poesia que evoluciona des del realisme social, amb una dona que ha de cosir i fregar, a la dona que desembasta els anys amb el teixit dels seus poemes.
I en acabar, em vaig guardar com un tresor dos versos de la portuguesa Sophia de Mello Breyner:
“Perquè pertanyo a l’estirp dels que transitem pel laberint Sense perdre mai el fil de lli de la paraula”
Quadern de Terramar 