MAR D’HIVERN. Un record de la poesia de Joan Margarit

Frèia Berg, Suite de Terramar

No sempre els poetes expliquen la geografia dels seus poemes. No els hi cal. En tenen prou creant una atmosfera que els permeti construir la versemblança del que evoquen. Quan els llegim podem percebre la voluntat expressiva i la versemblança del que escriuen. És una doble construcció, la dels poetes i la dels lectors. A propòsit de l’atorgament del Premio Cervantes 2019 al poeta i arquitecte Joan Margarit (1938) m’ha vingut a la memòria un dels primers llibres que li vaig llegir, Mar d’hivern, guanyador del Premi Carles Riba 1985. Feia pocs anys que Margarit havia passat a escriure en català després d’una notable producció en castellà i des de mitjans vuitanta ha esdevingut, juntament amb Miquel Martí Pol, un dels seus més notables amics, un dels poetes més reconeguts tant pels lectors com per la crítica. Partidari d’una poesia de comunicació directa i entenedora, sobre la supremacia de la qual s’ha expressat diverses vegades, Margarit ha construït una obra des d’un laberint interior on la cruïlla entre el jo poètic, els personatges que l’habiten i els escenaris que evoca basteixen una arquitectura sòlida i creixent al ritme de cada poemari. No sé si aquesta idea de la construcció poètica té a veure amb la professió de Margarit, que és un arquitecte especialista en càlcul d’estructures, però em sembla fins i tot lògic.

Mar d’hivern va ser escrit per primera vegada l’any setanta. El poeta ho revela al pròleg de l’edició de 1985: “L’hotel era en part defora d’un poble, al final d’un llarg passeig vora la platja…” Del primer moment em va semblar que era Sitges. Tot suggeria un paisatge tardor, com aquests dies: la suavitat del sol, la intensitat de la llum, els capvespres encesos, la platja solitària creuada pel vol dels darrers ocells, gavines a la sorra, les onades… tot el que habitualment veiem reconvertit en paisatge poètic pel do de la paraula. La Mar d’hivern del poeta és un dels seus passatges vitals on recrea el que viu – “Davant la platja de l’hivern / només tens la memòria i els ulls” – per a la salvació del record. 

Són els XX els poemes i un “Epíleg” que incorporen Mar d’hivern i l’obra de Joan Margarit a la poètica dels paisatges de Sitges i, en concret, del paisatge de Terramar. Enguany que s’ha commemorat el centenari del que va ser la primera ciutat jardí de Catalunya bastida amb voluntat moderna i cosmopolita s’han recuperat diversos poemes noucentistes i avantguardistes que van fixar definitivament un paisatge literari. La novel·la de Xavier Gimeno, El temps a mitges (2009, guanyador del Premi Ciutat de Palma de novel·la) hi va atorgar la visió des de la prosa lírica, realista i un punt nostàlgica en una tonalitat altament evocadora. Margarit havia escrit Mar d’hivern els anys vuitanta sense fer gaire explícita la ubicació del llibre, només una descripció vagament identificadora, sense noms propis. Al poeta no li calia. Fins que la publicació del poemari Càlcul d’estructures – de nou la idea de construcció…-, conté un poema que relliga dues imatges poètiques separades pel temps i per la mort. “Passant per davant del Terramar” és el nexe que uneix dues visions líriques d’un mateix paisatge. Tot passa ulls endins del poeta. A nosaltres només ens queda deixar-nos emocionar per la intensitat, ara explícita, amb que assaboreix la vida en totes les seves dimensions. Ja ens ho diu el poeta passant per davant del Terramar: 

“Sitges, els anys seixanta: el vell hotel luxós

on vaig escriure el llibre Mar d’hivern.

Trenta anys després, quan faltava molt poc

perquè ella morís, vam ser-hi junts:

ja estava despintat, amb les baranes

fetes malbé pel mar, i la moqueta

gastada als llocs de pas.

Però la vidriera es mantenia

en les cambres, encara sumptuoses,

separant el saló del dormitori,

feta amb grans vidres dobles i glaçats,

i, apressades entre ells, espigues, flors.

En la meva memòria romanen

així aquells dies que vam viure junts.

Potser tornis amb ella al Terramar,

diu aquest mirall blau de l’horitzó.

Els vells no busquem pas la veritat.

Tota certesa no és res més

que una ferida inútil.”

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22.XI.2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s