AUTOBIOGRAFIA D’UN DESCLASSAT. La Crònica al marge’ d’Agustí Pons

El periodisme m’ha ajudat a entendre més en les persones que en les idees i m’ha ensenyat que el segle XX és el segle de les grans impostures ideològiques però també d’individualitats fascinants.” Agustí Pons, Crònica al marge (2019)

Dubto que aquest sigui el titular més encertat per parlar de les memòries del periodista Agustí Pons, però sí que és tal com ell s’autodefineix en una autoconfessió del seu recorregut. Ho fa a propòsit de la renovació del canon de l’escriptura (auto)biogràfica que ha portat a terme els darrers anys i que l’ha consagrat com a escriptor més enllà del seu prestigi com a periodista cultural. Agustí Pons (Barcelona, 1947) ha estat, a més un dels darrers representants d’aquest gènere que a Catalunya i en català ha gaudit de noms tan de capçalera com Eugeni Xammar i Josep Pla. 

He tingut l’oportunitat de llegir i rellegir l’obra d’Agustí Pons a propòsit de la presentació que vaig fer fa uns dies del seu darrer llibre, Crònica al marge (2019). Una publicació que l’Editorial Comanegra, modèlica en la seva producció editorial, defineix com “les memòries d’un mestre del periodisme català. Testimoni de cinquanta anys de vocació i ofici”. És la segona autobiografia generacional de recent aparició – l’altra han estat les memòries de l’historiador Joan B. Culla (Barcelona, 1952) La història viscuda, publicada a Ed. 62. – que em fa passar revista a tota una època tan apassionant com convulsa en la que hem passat des d’un temps tot semblava possible als dies de plom de la més estricta actualitat. 

La trajectòria professional d’Agustí Pons s’inicia en una llunyana redacció del diari El Noticiero Universal i una forma de treball que ha passat a la història del periodisme de la Catalunya tardofranquista. Des de llavors fins el final de la seva perllongada i fructífera etapa al diari Avui – on va excel·lir amb els retrats literaris de la secció “Figures, paisatges” –  havent passat per la direcció d’Oriflama i per la col·laboració regular amb Destino, Agustí Pons havia interacalat una dedicació casi exclusiva amb el periodisme amb una acompassada cadència d’escriptura poètica que compta amb cinc poemaris publicats. L’ofici de periodista cultural culmina actualment amb la direcció de la Revista de Catalunya, seguint la traça de directors tan prestigiosos com A. Rovira i Virgili i J. V. Foix. 

Quan va tancar l’etapa de l’Avui va optar trobar el seau espai propi en la literatura catalana de no ficció amb les biografies dedicades a Joan Triadú, Pere Calders, Salvador Espriu, el notari Raimon Noguera i els seus dos grans mestres i amics que van ser Nèstor Lujan i Maria Aurèlia Capmany. El palmarès de personatges biografiats, al que cal afegir el llibre d’entrevistes amb Federica Montseny (1977) palesa la idea que Agustí Pons no va ser precisament un dòcil company de viatge, reblat per ell mateix en l’autoretrat de la trajectòria generacional de finals del llibre. Ben al contrari, posa de manifest la seva total independència de criteri l’exercici a fons de la seva responsabilitat que comporta el sentiment i la convicció de la llibertat pròpia. 

L’autobiografia d’Agustí Pons, exercit des del pacte autobiogràfic, és memorialística de mosaic concebuda a la manera del mirall de la veritat descrita per Salvador Espriu, mirall trencat en mil bocins cadascun dels quals és el reflex de l’autèntica llum. El mosaic el configuren títols publicats prèviament: Temps indòcils (2007), Cartes a Clara (2010) i Bàrbara (2015). Crònica al marge fa part d’aquest mirall esmicolat en diversos plànols narratius: l’autobiogràfic ulls endins i la panoràmica de filmació general que és la del temps, la generació i la del país. Són deu capítols on passa revista d’amics i mestres – amb l’afectuós record del seu cosí poeta, el badaloní Joan Argenté (Badalona, 1931-2015) –  coneguts i saludats, superiors jeràrquics i col·legues coetanis, personatges clandestins i polítics de primer rengle. La prosa és literària sense fugues líriques, contundent en les opinions – sobre els clans literaris o la pressumpta superioritat moral de determinada esquerra, la hipocresia de la protecció de dades … -; desmitificadora d’intocables – Jorge Semprún a Buchenwald… -; implacable en la descripció d’aspectes poc coneguts de la història recent, com el capítol dedicat al “catalanisme pobre”; revoltada contra la intrusió  persistent i inaturable i de l’Estat i els seus aparells en la vida de les persones. La desfilada de personatges de tota mena – a més dels ja esmentats, Jordi Pujol, Max Cahner, Joaquim Molas, Mercè Rodoreda, Marcel·lí Massana, Pierre Vilar, José Luis Giménez-Frontín, Quima Jaume, Joan Guitart, Josep Benet, Miquel Porter, Josep Pedreira, J. Arimany, J. M. de Casacuberta… – és mostra i testimoni del que ha estat la vida del país els darrers cinquanta anys. 

El memorialisme d’Agustí Pons és memòria acarada vers el futur perquè no presenta tant la percepció, explicació o justificació del passat sinó el lliurament de les claus per entendre l’actualitat i el que ha de venir. Perquè “el periodisme comença on acaba la història” i la memòria contribueix a la seva construcció.

Publicat a “El Marge Llarg”. L’Eco de Sitges, 8.XI.2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s