EUROPA, EUROPA


EUROPA, EUROPA

Per a molts va ser una fita d’esperances. Per a molts encara ho és, encara que se’ls barri accés, portes i fronteres. Per a molts és un continent vell, convuls, covard, on les diverses velocitats del progrés deixen al nu totes les mancances i contradiccions que els sistemes polítics, l’entronització de la burocràcia com a valor absolut, el cinisme de la diplomàcia dels estats i la supremacia economicista han perpetrat. Europa és feble, tanca els ulls a la realitat més immediata, és un joc d’equilibris cada vegada més complicat. Perquè encara que la Unió Europea – una reducció de l’Europa real, però que és la que compta perquè gairebé n’ha arribat a ser un sinònim – parteixi d’uns principis fundacionals tan idealistes com ben intencionats en el seu moment, que va ser el de la segona postguerra mundial, la guerra freda i el mur de Berlin van marcar el contrapunt de la realitat. Com fa un quart de segle el va marcar amb tot el dramatisme causat pels estats  que negaven el conflicte i s’hi giraven d’esquena – la França de Miterrand i l’Espanya de Felipe González –  la Guerra dels Balcans.

Aquest 9 de maig, Dia d’Europa instaurat per la Unió Europea, no puc evitar fer el meu personal balanç i no és  precisament galdós. No ho ha estat mai, perquè de sempre m’ha semblat que el pes estatista, l’opacitat de la burocràcia i els interessos econòmics ha estat excessius i a la contra de l’Europa dels pobles. En termes generals, la ciutadania europea, en tota la seva varietat i diversitat, no se sent excessivament entusiasta amb la institució. La prova més contundent ha estat el ‘brèxit’ de la Gran Bretanya i la més comuna, la desafecció progressiva de la població d’arreu. No cal dir que per als catalans la posició de les autoritats de la UE ha estat la mostra de la prepotència d’un club d’estats que ha jugat obertament a la contra dels drets democràtics. A hores d’ara la internacionalització del conflicte ha pres una volada inaturable i ha posat en evidència el paper d’estrassa, per dir-ho amb ‘finezza’, de personatges com el President de la Comissió Europea (“Si Catalunya s’independitza altres farien el mateix i no vull una UE de noranta-vuit estats”, predicava fa uns mesos…).

No és aquesta Europa la que jo vull. La meva Europa comença un vespre dels primers anys noranta quan escolto una conversa entre dos homes que ja han passat la seixantena, un britànic i un alemany – els seus germans grans havien compartit camps de batalla,  un a cada bàndol – parlant de la caiguda del mur de Berlin i del futur dels llavors denominats països de l’Est.

Continua un migdia de juny de 1991 a Padova quan en una trobada de bibliotecaris ens anuncien que els col·legues d’Eslovènia no poden tornar a casa perquè s’han tancat les fronteres i s’inicia la guerra dels Balcans. I el 2005, quan veig la carena que envolta la ciutat de Duvrovnik i imagino els canons de l’exèrcit federal bombardejant la població indefensa des d’allà dalt.

O quan passant per Mostar entenc que és el turisme de guerra.

O quan escolto els ciutadans de les repúbliques bàltiques recordant aquell estiu de 1991 quan van aconseguir alliberar-se de la Unió Soviètica. O quan veig com arriben els immigrants exhausts a les platges de la riba nord de la Mediterrània. O quan les illes gregues han deixat de ser un paradís i s’han tornat un infern per als que esperen la possibilitat d’obtenir un passatge per continuar cercant un nord més benigne.

O quan la despesa de les institucions europees no justifica ni la seva eficiència ni la seva eficàcia. O quan hi ha molta gent que porta bufandes grogues no només per protegir-se del fred. O quan un ciutadà suís em demana un llaç groc perquè també allà hi ha persones que el llueixen. Aquesta Europa que està tan lluny dels buròcrates i dels polítics incrustats en les institucions.

Relleu i rius d'Europa

La meva Europa, que no té altres límits que els que senyala la geografia del vell continent. És una Europa que voldria regida per una classe política compromesa amb la població i amb els drets humans, amb la democràcia i amb els drets dels pobles i les nacions. En ple segle XXI em sembla que no és demanar gaire; aquesta és la meva reivindicació de cada 9 de maig.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 11.V.2018
El quadre que figura com a imatge de capçalera és
Le pont de l'Europe (1876)  de Gustave Caillebotte 
(Musée du Petit Palais, Genève)
Les fotografies de Mostar i Duvrovnik són de Frèia Berg.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s