L’ÈPICA DEL PENEDÈS

L’ÈPICA DEL PENEDÈS

Poc s’imaginava Mir Geribert que en atorgar-se el títol de Príncep d’Olèrdola (1041) signava l’acta fundacional de l’èpica penedesenca. Almenys, això és el que ens agrada d’imaginar a partir de les paraules de Bienve Moya referint-se a Olèrdola com al nexe llegendari i històric que atorga el sentit de l’èpica a les terres penedesenques. Aquest capítol i molts d’altres configuren el llibre de Moya que ha titulat, justament, Olèrdulae. Els contes del Penedes (de mar a terra endins) i que ha publicat l’editorial vilanovina de El Cep i la Nansa a la seva col·lecció Escrivanies.

IMG_3100

I és que un territori, afirma Bienve Moya amb aquella tranquil·la bonhomia de la que es val per dir veritats com a temples com aquell que no diu res, un territori sense èpica no és res. Els de l’Empordà (el Penedès de dalt, que en diu ell) es van valer dels comerciants grecs que van fundar Empúries i del pastor i la sirena que Joan Maragall va immortalitzar en vers i Enric Morera en música, durant la primera dècada del segle passat. Els del Penedès – entès en tota la seva extensió, de Torredembarra a Les Botigues i des de la Costa a Igualada, perquè no ve d’un pam, vam tenir la sort molt abans. El vilanoví Teodor Creus i Coromines – home de la Renaixença, advocat, escriptor i alcalde que va ser de la seva ciutat natal –  va aplegar una part del llegendari penedesenc i el va reescriure en romanç aplegat amb el títol de Set contalles del temps vell(1888). Algunes de les més conegudes són la de la Malvasia de Sitges, la de Les Coves, la de Mir Geribert, la Mala Dona…

Bienve_Moya_2016 còpia

Com que l’imaginari col·lectiu s’ha de posar al dia, Bienve Moya ha reunit tot el llegendari penedesenc, l’ha reescrit en llenguatge contemporani i amb voluntat literària i reivindicativa i n’han sortit quaranta-sis llegendes que abasten els diversos vessants i episodis de les nostres terres. Les narracions s’enquadren en una sorprenent pluralitat de gèneres i temàtiques, del màgic i fantàstic a la tragèdia, dels episodis històrics a les tradicions, dels miracles a les malifetes. Els protagonistes són tan diversos com la gent que ha poblat els paratges penedesencs, des de les ciutats als puigs i als avencs: nobles, esclaus, sarraïns, cristians, jueus, bruixes, pubilles, sants, almogàvers… sense oblidar el bestiari, de les cabres, bous i peixos fins els temuts llops. Les toponímies són ancestrals i ja se sap que el que més perdura al territori és el seu nomenclàtor; aquí, a més, es recuperen els precedents de les denominacions actuals, com l’antiga Aqualata per l’actual Igualada.

La vinculació de les llegendes amb un territori o una denominació concrets els atorga aquest arrelament que ha perdurat amb els segles, i no content amb això, l’autor dóna totes les pistes per recórrer la ruta del llegendari penedesenc, sigui per camins de cabra o per carreteres enquitranades. Tenim, doncs, tots els elements per mirar amb uns altres ulls la nostra realitat i el nostre entorn. Si abans les llegendes eren la matèria prima amb què es conjurava el temps a la vora del foc a l’hivern i sota l’emparrat o a la fresca els capvespres d’estiu, ara que és època de viure els fets més diversos en temps real gràcies a la globalització de les comunicacions i d’internet val la pena entomar el llegendari per recórrer el territori que ens és més proper, sigui des de la comoditat de la lectura o de la ruta poc o molt aventurera camins i carreteres a través.

Hi ha llibres que són de consum directe, com aquest. Un llibre que pot estar en qualsevol lleixa perquè es bo per passar l’estona en qualsevol moment. Totes les llegendes tenen un punt àgid d’intriga, de desenvolupament, de desenllaç. La lectura pot transcórrer en qualsevol ordre: pels vells camins, per la marca andalusí, per les grans malvestats, entremig de monstres i altres bubotes, de bandolers, de guerres, a la recerca de tresors, contemplant la creació del món, voltant per ciutats velles o admirant miracles i esdeveniments sobrenaturals. Són, al capdavall, un conjunt de capítols que ens mostren de quines cruïlles procedim i els esdeveniment que ens han creat tal com som. Encara que de vegades, entre algunes de les nostres poblacions sis quilòmetres puguin semblar anys llum quan comparem els respectius carnavals o festes majors. Però això ja fóra tot un altre capítol, perquè una cosa són les llegendes intemporals i l’altra les realitats ancestrals. Per damunt de tot, el Penedès acaba essent un microunivers.

 

Referència del llibre comentat: Olèrdulae. Els contes del Penedès (de mar a terra endins).Dibuixos de Joan J. Guillén. Vilanova i la 
Geltrú: El Cep i la Nansa, 2017 (Escrivanies)

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 13.IV.2018.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s